La conquesta catalana de Sicília (1282)

En època medieval el regne de França es convertí en un poderós enemic i rival en l’expansió catalana per la Mediterrània. 

Després de la conquesta de Mallorca (1229) i València (1238) per part de Jaume I el Conqueridor i la seva repoblació per catalans, el tremp expansiu de la civilització catalana, posà el seu esguard mar enllà. 

El primer pas de l’expansió militar endegada pels reis del Casal de Barcelona fora dels Països Catalans fou Sicília, dominada pels Anjou francesos. Sicília era rica en blat, que havia d’abastir Catalunya i, a més, tenia una posició estratègica central per al domini de la Mediterrània.

L’illa s’aixecà contra els seus ocupants francesos el 31 de març de 1282. És el que la historiografia ha anomenat les “Vespres Sicilianes”. Per donar suport als illencs, un estol català de més de cent vaixells amb el rei Pere II “el Gran” de Catalunya i Aragó (fill de Jaume I) al capdavant, salpà del delta de l’Ebre, el 6 de juny de 1282.

Havent passat pel nord d’Àfrica, l’estol arribà a Trapani, a Sicília, el 30 d’agost. 

A finals de setembre, davant del poder ofensiu català per terra i mar, l’exèrcit francès travessà l’estret de Messina, tot abandonant Sicília. Els catalans ho aprofitaren per controlar l’illa. L’armada catalana, comandada per Pere de Queralt, derrotà completament la francesa a Nicòtera, en aigües de la Calàbria, mentre que un altre estol català dirigit pel sicilià Manfred Llança ocupava l’illa de Malta. D’aquesta faisó, el control militar català a la Mediterrània central era indiscutible. Així, s’obrien les portes també al domini dels comerciants de Barcelona, València, Mallorca i Perpinyà, enfront dels seus rivals francesos i genovesos.

Pere el Gran féu la seva entrada triomfal a Messina el 2 d’octubre de 1282, on fou proclamat rei. Els sicilians l’acolliren com a monarca perquè el parlament de l’illa li ho havia demanat. No en va Pere era considerat l’hereu dels antics reis Hohenstaufen de Sicília, de nissaga germànica.

Aquest fou l’inici d’un llarg període de vinculació entre Sicília i la Corona catalano-aragonesa, que s’estengué fins el 1714.

Fonts consultades:

Hernàndez, F. Xavier “Història militar de Catalunya”, volum II, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 2004

Nicolau d’Olwer, Lluís “L’expansió de Catalunya en la Mediterrània Oriental”, Barcelona, 1926

Imatges:

Entrada triomfal de Pere el Gran a Messina. Imatge extreta de l’aventura “El desafiament de Bordeus”, inclosa al còmic “Trilogia Medieval” (CIM Edicions, 2006) d’Oriol Garcia i Quera.

Bandera de la Sicília catalana, amb les quatre barres catalanes, i les àligues dels Hohenstaufen.

Cançó dels Tres Reis de l’Orient de Blanes

Aquesta és la cançó dels tres Reis de l’Orient que es cantava popularment a Blanes fins no fa masses anys. S’ha anat perdent però encara resta a la memòria de molta gent. No estaria gens malament que algú la recuperés d’alguna manera.

Per cert, la denominació tradicional dels tres Reis als Països Catalans és Reis d’Orient, no pas Reis Mags, nom aquest darrer que és un calc del castellà.

Us deixem amb la lletra de la cançó dels tres Reis d’Orient de Blanes:

Visca els tres reis de l’Orient

Que porten coses per a tota la gent

Cadireta enlaire

Mocador a la mà

El rei i la reina

Se’n van a passejar