dilluns, 14 de juliol del 2014

Santuari de Bellmunt i Vidrà. Segona part. De Bellmunt a Vidrà i tornar



Fageda sortint de Bellmunt

Divendres 27 de juny de 2014

Vaig sortir del santuari de Bellmunt més tard del que hauria volgut, cap a les 11 del matí, amb la idea d’anar a Vidrà. Volia fer una ruta circular de Bellmunt a Vidrà i de Vidrà a Bellmunt i, tal dit tal fet. Ha valgut realment la pena. Tan bon punt vaig començar a baixar per les escales de darrera del santuari no vaig parar de baixar per un camí xop de l’aigua del dia anterior i de les darreres jornades. El camí passa enmig d’una esponerosa fageda i la pluja l’havia fet veritablement relliscós. Vaig haver de parar esment per no fotre’m de lloros fins que vaig arribar a una cruïlla amb diversos indicadors. 

El camí
Allí vaig tombar cap a la dreta, en direcció a Vidrà passant per la Tosca de Degollats, tal com ho posa en el corresponent indicador. Vaig anar baixant baixant, primer voltat de fagedes i després de rouredes fins a un indicador que et fa tombar cap a mà dreta, per si vols veure la Tosca de Degollats. Un cop allí, agafes el trencant i avances uns metres fins que la veus a mà dreta. La Tosca de Degollats (o potser de Degotalls?) és una imponent roca que regalima aigua des de sobre fent un efecte ben curiós, màgic fins i tot. Per això m’estranya que arreu se l’anomeni Tosca de Degollats, quan en realitat penso que hauria de ser Tosca de Degotalls. Però bé, d’això no en trauré pas l’entrellat.

Aleshores vaig recular i vaig tornar a agafar el camí cap a Vidrà, el qual em menà a una pista forestal. Allí la vaig prendre cap a mà esquerra. No patiu, que tot està ben senyalitzat amb ratlles blanques i grogues de pintura. Vaig anar seguint la pista fins que em vaig trobar un indicador que et fa sortir de la pista i et fa baixar cap a mà dreta, cap al Salt del Molí.

La Tosca de Degollats o Degotalls
Vaig anar baixant baixant per aquest caminoi fins al salt. Espectacular. El salt és preciós, i encara més perquè aquell dia el riu Ges anava ben ple per les darreres pluges. Tot seguit el vaig travessar per uns pilars de formigó que hi ha al bell mig del riu. A l’altra banda em vaig haver d’enfilar a una pedra per poder arribar a la riba sense quedar ben xop.

Vaig anar seguint el camí marcat amb ratlles blanques i grogues fins que vaig trobar-me el pont romànic de Salgueda, que torna a travessar el Ges i que ens serveix per seguir el camí. El corriol arriba un altre cop a la riba del Ges, que s’ha de travessar, teòricament per sobre d’unes pedres que s’hi ha col·locat per evitar al caminant de mullar-se. Però com que segurament el riu anava més ple que de costum les pedres van quedar força per sota del nivell de l’aigua. Per tant, vaig optar per treure’m les vambes i travessar per dins de l’aigua.

A l’altra banda el camí continua fins arribar a una pista asfaltada. La vaig prendre cap a l’esquerra, en direcció cap a Vidrà, evidentment, fins que em vaig trobar un indicador a l’esquerra de la pista, que fa pujar amunt amunt per un corriol. Són només uns centenars de metres per mig de bosc fins a Vidrà, poble que a la tercera carlinada va tenir la seva importància. Vaig donar un volt pel nucli històric i després de dinar uns entrepans vaig tornar a posar-me en camí, ara cap a Bellmunt, pel coll de Vidrà i el coll de Hi-era-de-massa.
El camí abans d'arribar al salt del Molí
S’ha d’agafar la carretera en direcció cap a Santa Maria de Besora i girar cap a l’esquerra per enganxar el camí, la pista forestal, per ser més precisos, que ens convé. La pista comença a la carretera, al costat d’un mas amb una bassa (ja hi ha un indicador que ens informa que anem bé per anar cap a Bellmunt). La pista passa enmig de rouredes i a mà esquerra hi ha moments que es poden contemplar boniques vistes d’aquestes muntanyes.

S’ha d’anar seguint la pista, convenientment senyalitzada, fins a la cruïlla amb els indicadors que t’informen que per anar a Bellmunt has d’anar de dret (cap a l’esquerra tornes a Vidrà passant per la Tosca de Degollats o Degotalls i cap a la dreta es va cap a Santa Maria de Besora). Anem de dret, doncs, cap a Bellmunt. Comencem a pujar enmig de boscos de faigs i en uns vint minuts ja som a Bellmunt. Hem fet tot aquest recorregut circular en sis hores i mitja, incloent pauses per contemplar els paisatges, tirar fotos, dinar, reposar i prendre alguna cosa al bar-restaurant Els Caçadors de Vidrà.

El salt del Molí, al riu Ges
Un cop sóc a Bellmunt, i després d’una bona dutxa, he estat parlant amb en Jordi Cervera, ermità de Bellmunt, de la història, la natura i el territori dels voltants del santuari. I si en voleu saber alguna cosa més, de Bellmunt, us recomano la monografia de n’Antoni Pladevall i Font, La Mare de Déu de Bellmunt. Història i tipisme d’un vell santuari marià, un llibre que podeu trobar al santuari mateix, i que ens endinsa una mica en la història, la tradició, la gent d’aquesta “ermita al cel suspesa” que fa més d’un segle ens cantà mossèn Cinto Verdaguer.

Per acabar l’article, vull donar les gràcies a en Jordi i a en Laurent, del santuari de Bellmunt, pel seu bon tracte i amabilitat... i per cuinar tant bé! Fins a la propera!






El pont romànic de Salgueda

L'església parroquial de Sant Hilari de Vidrà

Una altra vista de l'església de Vidrà

Un paisatge mirant cap a Santa Maria i Sant Quirze de Besora

Ens acostem a Bellmunt




diumenge, 6 de juliol del 2014

Santuari de Bellmunt i Vidrà. Primera part. Bellmunt, tresor amagat de Catalunya


Bellmunt, l'ermita al cel suspesa de mossèn Cinto Verdaguer
Dolça Catalunya, / pàtria del meu cor, / quan de tu s'allunya / d'enyorança es mor. / Hermosa vall, bressol de ma infantesa, / blanc Pirineu, / marges i rius, ermita al cel suspesa, / per sempre adéu! / Arpes del bosc, pinsans i caderneres, / cantau, cantau, / jo dic plorant a boscos i riberes, / adéu-siau!

Aquests són els primers versos de “L’emigrant”, de mossèn Cinto Verdaguer. L’ermita al cel suspesa a la qual fa referència el poema és el santuari de la Mare de Déu de Bellmunt, situat al municipi de Sant Pere de Torelló (Osona). El santuari de Bellmunt es troba al cim del mateix nom, a 1246 metres d’alçada, dominant bona part del pla d’Osona pel sud, i de Vidrà a Sant Quirze de Besora pel vessant nord.

Vaques al començament del camí amb Bellmunt al fons
El dijous 26 de juny vaig sortir de Sant Pere de Torelló cap a les 10:30 del matí amb l’objectiu d’ascendir a Bellmunt passant per l’ermita de Sant Roc. A les afores del poble, després de travessar un petit rec per sobre d’unes pedres planes i de deixar a mà esquerra un formós ramat de vaques, vaig enfilar el camí cap a aquesta ermita, edificada el segle XIX amb la intenció de demanar ajut a sant Roc contra una epidèmia de pesta. Abans d’arribar a l’ermita el camí fa força pujada i passa per sobre d’unes grans plaques de pedra planes que trobarem fins a Sant Roc. Vaig aprofitar l’arribada a l’ermita per reposar cinc minuts i beure aigua ben fresca. Aquí vaig trobar un altre caminant, en Pep de la Vola, que anava amb el seu gos, el qual es va oferir per acompanyar-me un trosset de camí. Just després de sortir de Sant Roc vam entrar en un bosquet que ens menà fins a una pista que porta fins a les cases del Serrat, uns masos preciosos pels quals hi passes pel costat. En Pep em va voler acompanyar perquè en aquest punt el camí és un xic perdedor. Des d’aquí hi ha uns quants metres on desapareixen les senyalitzacions blanques i grogues que indiquen el camí cap a Bellmunt.

L'ermita de Sant Roc
Després de trobar les senyals un altre cop ens vam acomiadar i jo vaig seguir cap a Bellmunt. La pujada cap al santuari és llarga però es pot fer bé i gairebé sempre sota l’ombra dels arbres (alzines, roures i faigs, en aquest ordre de menys a més alçada), que en aquesta època de l’any ja és molt preuada.

Un cop vaig arribar al Coll de Font de Xeca (que també rep el nom de Coll dels Cristians Vells) em vaig trobar amb un filat que no deixa passar més endavant i que obliga a tombar cap a mà esquerra, tot seguint el coll i el camí, ben indicat en tot moment. Aquí la pujada es torna forta, però poc abans d’arribar al santuari hi ha un tros de camí força planer, que de seguida torna a pujar fins a arribar a la pista asfaltada mitjançant la qual també es pot arribar amb cotxe al santuari.

Quan vaig ser a dalt, vaig visitar el mirador de la vall, que es troba sota l’ombra de la paret meridional i oriental del santuari, i que el caminant veu de seguida. El mirador és protegit per una barana ben segura que separa l’observador del precipici. Des d’aquí ja podem observar una vista privilegiada, sobretot de la part que dóna a l’est del santuari, Forat Micó inclòs. Boscos i muntanyes. I més boscos i més muntanyes.

Una fageda tot pujant
Seguidament em vaig dirigir cap al turonet que hi ha just a davant del santuari, on hi ha un repetidor de televisió i una gran creu metàl·lica. Es tracta del turó de Sa Reganyada, topònim que curiosament porta l’article salat, una romanalla de quan a molt bona part del Principat de Catalunya es deia es, sa, es, ses, com encara avui es diu a les Balears. Aquest fet, a un blanenc com jo, em va sorprendre gratament. Es creu que en aquest turó hi havia hagut un castell del mateix nom, que ja existia des d’abans de l’any 1020. El santuari o ermita de Bellmunt, esmentat a la documentació per primer cop el 1219, devia ser la capella del castell. Al turó de Sa Reganyada (de 1250 metres d’alçada, quatre metres més alt que l’indret on es dreça el santuari) hi ha un petit pedró dit de les Alades, perquè en aquest cim de Sa Reganyada, al mes d’agost, s’hi acostumen a concentrar grans eixams de formigues alades.

Ja s'albira el santuari de Bellmunt
El turó de Sa Reganyada o de les Alades
Des de Bellmunt podem veure vistes espectaculars. Cap a l’oest els Rasos de Peguera i la silueta inconfusible del Pedraforca, Montserrat al sud, el Montseny al sud-est i el Collsacabra a l’est, el massís de Montgrony i el Puigmal al nord... Al sud els pobles més propers del pla d’Osona, i al nord els pobles del Bisaura, Santa Maria de Besora i Sant Quirze de Besora.
Entre Vidrà i Santa Maria de Besora des de Bellmunt

Vaig arribar a Bellmunt, doncs, a la 1 del migdia i, després d’una bona dutxa, vaig dinar. El santuari té restaurant i hostatgeria (telèfon 937447107). Després de dinar, però, es va posar a ploure, primer un petit ruixat i després un bon xàfec. Com que va estar plovent amb més o menys intensitat durant tota la tarda, vaig aprofitar per xerrar una bona estona amb en Jordi, l’ermità, que conjuntament amb en Laurent, porten el restaurant i l’hostatgeria. Menció a part els àpats que vaig gaudir a Bellmunt: cuina catalana, de muntanya, de la de tota la vida, i bé de preu.

Si sou a Bellmunt de negra nit aprofiteu per estar una bona a l’exterior del santuari. L’espectacle de la visió de les llums de Sant Pere de Torelló, Sant Vicenç de Torelló, Torelló... és digne de ser gaudit, així com dels pobles i masos més petits al nord del santuari. Després de sopar, doncs, i de gaudir de la contemplació del paisatge nocturn, me’n vaig anar a dormir.



La plana
El Bisaura des de Bellmunt, després de la pluja

Llinda de la porta del santuari. Any 1607

Interior del santuari

Una part del menjador del santuari

La plana des de Sa Reganyada

El Forat Micó en primer terme i el Collsacabra en la llunyania