divendres, 30 d’agost del 2013

Les revoltes de patriotes catalans contra els exèrcits espanyol i francès a principis de 1714. Segona part.



Continuem la narració d’aquestes revoltes populars patriòtiques, sempre segons en Santiago Albertí (pàgines 202-205).

De resultes de la revolta, el general Bracamonte, que comandava les forces  espanyoles que es trobaven a Vic, sol·licità el reforç de més tropes. Tropes valones integrades a l’exèrcit espanyol i d’espanyoles pròpiament dites (uns 750 homes en total) anaren cap a Vic, passant per les Guilleries. El 12 de gener feren nit a Arbúcies, on violentaren la població civil. A la nit, alguns arbuciencs sortiren sense ser vistos del poble per demanar ajut a la gent de Sant Hilari, Espinelves i Viladrau. Aquí reproduïrem el relat de Santiago Albertí:

“El dia 13, a les vuit del matí, sortí del poble la columna borbònica. No trigà a caure en una catastròfica emboscada. Cano i Franclieu se n’escaparen, només amb 200 homes, i hagueren de fugir cap a Hostalric. De les 550 baixes, la majoria foren presoners. Una part d’aquests fou enviada al castell de Montesquiu, ja en mans dels revoltats, que els passarien a Cardona. La resta fou retinguda a Arbúcies. És curiós que, de les sis banderes capturades, els arbuciencs en trameteren una a cada un dels pobles que col·laboraren en l’acció. Un nucli dels aixecats ja no tornà a casa. Esteve de la Creu [que, segons Santiago Albertí, fou el cervell d’aquesta acció, el qual era un oficial català del regiment de Sant Jaume que havia estat deixat a Arbúcies pel marquès del Poal per preparar possibles revoltes contra els ocupants] se l’endugué en armes cap al Maresme”.

Dos dies abans, les tropes catalanes dirigides pel sotsveguer del Lluçanès, Prats, forçaren la rendició a Balsareny de més de 600 soldats del regiment espanyol de León, comandats pel coronel Palomino. Els presoners van ser duts a Cardona.

Aquí reprendrem el relat de Santiago Albertí, en el capítol titulat “La lluita al Solsonès”.

“Manava les forces borbòniques en aquesta comarca, que eren les que es dreçaven contra Cardona, el general Vallejo, militar expert i acostumat a les operacions de guerrilles. Comptava, per raó de la proximitat de Cardona, amb efectius molt importants, encara que bastant escampats per assegurar un bon bloqueig del nucli occidental de la resistència catalana. Vallejo no pogué complir en tot cas les ordres rebudes de socórrer Bracamonte, perquè ell mateix es trobava en situació compromesa. Els revoltats, als quals Manuel Desvalls trameté de seguida pólvora, bales i armes, bloquejaren Solsona i Oliana, bateren els camins de Manresa i anorrearen els grups d’ocupació per la part de la Ribera Salada. Un comboi de socors tramès per Cervera resultaria destrossat. La ruta de Berga fou també interceptada.

Abans que res, Vallejo tractà de salvar Palomino, que era dels seus. Llançà a Balsareny dues columnes, manades respectives pel català Marimon, que havia fet la guerra amb Felip V, i pel brigadier Escalera. Aquest darrer arribà tard per ben poc, i es desvià cap a Sallent. Marimon, que venia amb un regiment de dragons, fou tallat per la petita força del marquès del Poal, en campanya i sostenint l’alçament. El botifler sofrí 80 baixes i anà, rebutjat, a reunir-se amb Escalera a Sallent. Tots plegats incendiaren la vila abans d’anar-se’n. Es veu que encara hi restava alguna cosa de la crema organitzada per Armendáriz cinc mesos enrere.

Vallejo, novament reforçat per Marimon i poc després per Escalera, esbandí els revoltats de la rodalia de Solsona i anà a socórrer Oliana, on el brigadier Areizaga es trobava a punt de cedir. Trencà a temps el cercle, però féu abandonar la vila enduent-se la guarnició, insegur de sostenir-s’hi en un futur. L’alçament en aquesta zona sembla haver estat molt enèrgic. Vallejo féu cremar Peramola, considerada el bressol comarcal de la rebel·lió, passà a sang i foc tota la Ribera Salada, féu operacions de neteja prop de Ponts i de Manresa, i tornà finalment cap al nord, burxant pel camí de Berga”.

Tanmateix, la resistència catalana havia de continuar.

La primera fotografia correspon a Arbúcies, la segona a Solsona i la tercera és un paisatge del Solsonès que de ben segur va ser testimoni dels fets esdevinguts. 

dimecres, 28 d’agost del 2013

Acció Cultural es Viver engega el Casal de la Cooperativa de Blanes



Acció Cultural es Viver és una entitat de Blanes que des del 2003 està dinamitzant la vida cultural i associativa blanenca, especialment aquella relacionada amb la cultura popular catalana (i blanenca). Es Viver ha organitzat una pila de revetlles de Sant Joan, festes majors petites de Sant Bonós i Sant Maximià, la marxa de torxes per la independència abans que se n’encarregués l’ANC, ha recuperat la cursa del cós, que feia més de cent anys que s’havia perdut a la nostra vila, Correllengües, cagations multitudinaris… tot allò que ens fa més genuïnament blanencs i catalans. Acció Cultural es Viver també va ser la llavor de la consulta sobre la independència a Blanes, i després de l’assemblea territorial de l’ANC. Es Viver ha interactuat amb altres entitats de cultura popular de Blanes com la Colla Gegantera, la Colla Sardanista Sa Palomera i la Colla de Diables Sa Forcanera.

I el local de l’antiga Cooperativa la Blandense del carrer de la Muralla ha esdevingut el centre d’operacions d’una pila d’activitats de totes aquestes entitats. Ara, per iniciativa d’Acció Cultural es Viver, es vol crear el Casal la Cooperativa en aquest edifici, que cal ser dignificat i convertit en un veritable casal o ateneu centre d’iniciatives culturals de tota mena amb servei de bar. Un lloc on els blanencs i la gent de fora es sentin com a casa i puguin compartir estones i intercanviar idees i opinions.

Per finançar aquest somni s’ha engegat un projecte de micromecenatge a través de la plataforma Verkami. Per una petita (o no tant petita, com vulgueu) aportació econòmica, podeu ajudar a convertir aquest somni en una realitat. El darrer dia que teniu de temps per fer les vostres aportacions és el 24 de setembre. Però aneu amb compte, no trigueu massa perquè si aquest dia no s’han reunit els diners necessaris no es podrà portar a terme i els diners aportats es retornaran als respectius “mecenes”.

Ens ajudareu?

Aquest és l’enllaç a Verkami on podreu fer la vostra aportació:

dilluns, 26 d’agost del 2013

Una creu occitana de Tolosa en una casa de Maçanet de Cabrenys de 1682?



Avui en aquest blog vull tornar a parlar de Maçanet de Cabrenys. Aquest poble de l’Alt Empordà al peu de la serra de les Salines, fronterer amb el Vallespir, com ja vaig comentar en una altra entrada del blog, posseeix un important patrimoni arquitectònic, bona part del qual relacionat amb el seu passat militar i particularment amb les invasions franceses que ha patit en diversos períodes de la seva història. Castells, muralles... Una obra molt interessant que en parla és “Maçanet de Cabrenys. Història i natura” (1999), de l’estudiós maçanetenc Pere Roura i Sabà, el qual se’l va autoeditar. Aquest llibre descriu les capelles i esglésies, els masos i cases, els molins, les muralles, les fonts, els arbres monumentals... Si el voleu adquirir em penso, però, que no ho tindreu gaire fàcil. Jo mateix el vaig voler comprar a Maçanet mateix i ja s’havia exhaurit. Finalment el vaig poder aconseguir posant-me en contacte amb l’autor, el qual em va informar que sabia que en tenien els darrers exemplars en una llibreria de vell de Girona. Desconec si se n’ha fet una altra tirada.

Em vull centrar en una casa que hi ha al carrer de Sant Sebastià, número 22, que porta per nom Can París, i que fa força anys és ocupada pel bar La Cova. El llibre d’en Pere Roura també s’hi refereix. És una casa del segle XVII, molt destacable arquitectònicament. A partir d’aquí, per fer-ne la descripció seguiré el text d’en Pere Roura i Sabà en el seu llibre (pàg. 47):

“Aquesta casa, coneguda com “Can París”, és construïda en gran part amb blocs de granit ben escairats i arrenglerats, amb un bonic acabat. Sota el relleix d’una finestra, hi destaquen als seus costats dues figures sedents, esculpides en relleu i encastades al mur. Són de basalt i fetes d’un estil molt senzill i popular. En una pedra hi ha esculpit un escut, que representa el gremi dels ferrers, amb el mall i l’enclusa.”

I continua Pere Roura (i d’aquí ve el motiu d’aquest article):

“Però el més remarcable de la casa és la llinda de granit de grans dimensions de la porta principal, que conté una llarga inscripció en llatí, datada el 1682. Aquesta inscripció, ja havia estat estudiada per Mn. Andreu Soler, fa uns anys.”

Aquesta és la inscripció, transcrita al llibre de Pere Roura:

"Detestatus sum omnem industriam meam qua sub sole studiossime laboravi. Habiturus heredem post me quem ignoro virum sapiens an stultus futurus sit et dominabitur in laboribus meis quibus desudavi sollicitus. Evictum est quid iam vanum est cui laboro et fraudo iam animam meam.
Hoc a rdo. Ioanne Paris iam terdenis cum laborasset (sic) annis malleo candentibus ferris structa domus fuisse die 30 ianuarius anno 1682."

I aquesta n’és la traducció:

“He avorrit tota la meva activitat en la qual tan apassionadament he treballat sota el sol. He de deixar un hereu darrera meu, el qual ignoro si serà savi o insensat, i manarà en els meus treballs amb què he suat de valent. És clar que ja és en va que treballo i enganyo la meva ànima. Amb això, el reverend Joan París, després de 30 anys de treballar amb el mall els ferros roents, deixà la casa acabada el dia 30 de gener de 1682.”

Sembla que el text és gairebé una còpia d’un fragment del bíblic llibre de l’Eclesiastès. 

Però el que a mi m’ha cridat més l’atenció d’aquesta llinda és la creu que s’hi pot observar, gravada a la pedra. S’assembla molt, si és que no ho és, a una creu de Tolosa. Una creu occitana. Què hi faria una creu occitana en una casa de l’Alt Empordà de l’any 1682? El seu constructor era occità? En Pere Roura ens explica que en Joan París va néixer a Maçanet el 1630, fill de Pere i Caterina. Ell, doncs, era català. Però el llibre no ens diu res de l’origen dels pares d’en Joan París. Ni tampoc ens dóna cap informació sobre aquesta creu. Podria ser que llurs pares (o només llur pare) fossin occitans? El cognom París podria indicar origen occità o francès. En aquells anys el Principat de Catalunya va rebre una forta immigració occitana, i a les comarques del nord (Rosselló, Vallespir, Conflent, Alt Empordà) fou encara més gran. 

El llibre d’en Pere Roura ens dóna més detalls de la vida d’aquest ferrer maçanetenc del segle XVII que, per al motiu d’aquest article són irrellevants.

El fet és que la curiositat va fer que em posés en contacte, per correu electrònic, amb en Pere Roura. Em va dir que, segons la documentació que ell ha consultat, el llinatge París ja era present a Maçanet el 1620 i que un oncle seu era de professió serrador, una professió molt comuna entre la immigració occitana, sobretot entre la que va arribar del nord d’Occitània (Llemotges, Sant Flor, Clarmont d’Alvèrnia, Càors...). D’altra banda, també m’informà que cap al 1570 hi havia un nucli d’hugonots a Maçanet. 

Per tant, la meva tesi és que els París eren immigrants occitans i que la creu que es pot admirar a Can París és una creu de Tolosa. No seria gens estrany deduir de tot això que Maçanet de Cabrenys era un important nucli d’immigrants occitans entre els segles XVI i XVII i que, fins i tot, varen deixar rastre epigràfic de la seva presència el 1682, una data força allunyada de les grans immigracions occitanes a Catalunya del segle XVI i inicis del XVII. El fet que alguns d’ells fossin hugonots ens fa pensar que no es devien sentir gaire identificats amb una monarquia francesa que reprimia llur religió i llur llengua.

 Tanmateix, seria interessant que aquesta tesi fos validada científicament, tot i que, davant del que acabo d’exposar, tinc pocs dubtes de la occitanitat d’aquesta creu. Un altre motiu, aquesta creu de Tolosa (especialment per als occitans i els occitanistes catalans), per visitar Maçanet de Cabrenys.

dimecres, 21 d’agost del 2013

Les revoltes de patriotes catalans contra els exèrcits espanyol i francès a principis de 1714. Primera part. (Penedès, Baix Llobregat i Lluçanès)



De vegades un passeig intranscendent et porta petites sorpreses agradables i inesperades. Una caminadeta de diumenge entre parades de llibres de segona mà em va fer caure a les meves mans tota una joia de la historiografia catalana del segle XX: “L’Onze de setembre” (1964), de Santiago Albertí, en la seva edició de 1977, un llibre que pot ser considerat el treball historiogràfic més seriós i més ben documentat que s’ha escrit sobre la Guerra de Successió i la campanya catalana de 1713-1714 fins a la dècada de 1970. Endemés, la prosa àgil, periodística, i la redacció clara i entenedora d’aquesta obra la fan molt amena per a la lectura, fins i tot per al públic en general. El llibre era de segona mà i em va costar només 3 euros, un preu econòmic molt petit per una obra d’aquesta vàlua.

Aquesta entrada del meu blog, com alguna que en vindrà després, vol donar a conèixer les revoltes populars que es van esdevenir a la Catalunya ocupada militarment pels exèrcits borbònics espanyol i francès durant la campanya catalana de 1713-1714, especialment les primeres setmanes de 1714.

Aleshores només Barcelona i Cardona eren lliures i no havien caigut encara en mans de l’invasor, que sumava més de 50.000 soldats repartits per tot el territori del Principat. Tanmateix, diverses partides de voluntaris i fusellers recorrien el país fustigant les tropes d’ocupació, mirant d’alleujar, d’aquesta faisó, el setge que patia Barcelona, impedint que encara més tropes es poguessin afegir als assetjants.

En aquest moment s’inicià la gran revolta popular contra les tropes hispano-franceses. Els nous i elevadíssims impostos decretats pels ocupants foren la guspira que va encendre el foc de la revolta d’una població civil vexada i maltractada per les tropes estrangeres. El primer poble que es va aixecar fou el penedesenc de Sant Martí Sarroca, el 4 de gener de 1714. Al crit de “Via fora lladres!”, desenes de veïns atacaren un destacament invasor que havia estat enviat al poble per cobrar uns impostos que la gent del poble es negava a pagar. El destacament, de 150 granaders, fou esborrat del mapa pels insurgents catalans, que els pararen una emboscada abans d’arribar al poble.

La revolta s’estengué també a Caldes de Montbui, on 90 dragons foren vençuts pels pagesos. El Lluçanès també s’alçà en armes contra l’invasor. Prop de Martorell els patriotes catalans venceren un destacament borbònic i després ocuparen els vells castells de Castellví de Rosanes i de Corbera de Llobregat. Eren els dies 13 i 14 de gener.

La repressió desfermada per les tropes estrangeres fou duríssima. Per castigar la revolta del Penedès. Una columna de 2500 homes manades pel brigadier Diego Gonzalez atacà Sant Quintí de Mediona, on s’hi refugiaven els revoltats. Assassinaren absolutament tothom que hi havia al poble, unes 800 persones. D’aquesta matança el duc de Pòpuli en digué el següent: “Es inexcusable aprobarla, pues la reincidente perfidia de estos naturales se ha hecho ya indigna de toda piedad y conmiseración, y precisa usar el hierro y el fuego para cauterizar a miembros tan dañados”.

Després d’aquesta matança el brigadier González continuà la repressió per la zona del Llobregat. Finalment arribà, amb 2300 peons, 300 dragons a cavall i una secció d’enginyers, a la petita fortalesa de Castellví de Rosanes, que ja hem dit que havia estat ocupada per un grup de patriotes. En aquest punt, reproduïrem la descripció que fa Santiago Albertí del que allí s’esdevingué:

“Els revoltats no arribaven a la trentena, i els acompànyaven les famílies, que els seguiren per por de les represàlies. Poc imposats per tan galdós adversari, els filipistes atacaren sense cap precaució. Foren rebutjats molt durament, ja que dones i infants prengueren les armes sobreres i llançaren grosses pedres sobre els qui volien forçar la porta. Encegats pel fracàs, els assaltants feren una nova envestida, més desmanyotada que la precedent, amb un altre desastre encara pitjor. Perderen en total 360 homes entre ferits i morts, comptant als darrers el tinent coronel del regiment de Guadalajara. González ordenà als minadors que arrambessin càrregues explosives als murs, però els especialistes exigiren preparació artillera. El brigadier demanà canons. No calgueren. A la nit del 23 de gener, els 64 defensors que podien caminar, d’ambdós sexes i de totes edats, es despenjaren pel cingle que flanquejava el castell. Un home, tres dones i un infant s’hi estimbaren. Els altres aconseguiren escapar. A mitja hora de marxa, els fugitius trobaren un petit destacament de tropa regular que els enviava Manuel Desvalls, des de Cardona! El grup, organitzada també l’evacuació del castell de Corbera abans que González l’ataqués, s’allunyà de la zona. Tanmateix els catalans s’empararien encara d’una altra vella fortalesa, la de Castellbell, i s’hi mantindrien sense ser atacats. Els borbònics preferiren de moment no enfrontar-se amb aquesta posició, d’accés bastant difícil. Així sorgí un nou petit nucli de resistència estable, que seria curiosament mantingut fins a la fi de la guerra”.

Properament parlaré dels combats d’Arbúcies i Balsareny i d’altres enfrontaments militars esdevinguts fora del setge de Barcelona aquelles primeres setmanes de 1714.

Honor i glòria als màrtirs que es sacrificaren per la llibertat de la Nació Catalana!

La primera de les fortaleses que es poden veure és la de Castellbell, mentre que la segona és Cardona. La darrera de les imatges es correspon amb una vista de l'anterior del castell de Cardona.