divendres, 5 d’abril del 2013

L’Alguer, extrem oriental dels Països Catalans


Potser per a moltes persones aquest pot semblar un debat que no porta a enlloc, un bizantinisme estèril que ens porta a perdre el temps o que fins i tot pot crear polèmiques perilloses. Molta gent pensarà que el què hem de fer ara és centrar-nos en el procés d’independència engegat al Principat. Que primer cal aconseguir la Independència de la Comunitat Autònoma Catalana i després, si així ho volen, la resta de països catalans ja s’aniran incorporant al projecte nacional comú. I no deixo d’estar d’acord, en part, amb aquesta opinió. Però des del meu punt de vista, debatre sobre la possibilitat d’incloure la ciutat de l’Alguer en el projecte polític dels Països Catalans és positiu. La meva opinió és que encara no s’ha arribat a un consens dintre de l’independentisme català (com a mínim pel que fa aquells independentistes que creuen en els Països Catalans) en aquesta qüestió i per això cal debatre-la, i exposar els arguments dels favorables i dels contraris a la inclusió de l’Alguer als Països Catalans.

Per començar vull explicar que si en el seu moment vaig escriure aquest article va ser perquè vaig llegir un post en el bloc d’en Titot, en el qual deia això:

“El vincle de Catalunya amb l’Alguer neix de l’expansió colonial. I encara que la llengua s’hi quedés un cop els catalans vam marxar, això no en canvia l’origen, ni el fet que la fossilització de la llengua respongui a un element d’antropologia local i no pas a la voluntat popular de constituir, amb la resta de Països Catalans, un nou projecte polític i social. L’Alguer és una ciutat d’història catalana, de cultura catalana i de llengua catalana. Però no podem pretendre que l’Alguer formi part de l’estat que construirem, per bonic que sigui, ni per molta relació històrica i antropològica que hi hagi.”

Aquest és l’enllaç al post esmentat:


En Titot, doncs, deia que l’Alguer no havia de formar part del projecte d’estat de Països Catalans que molts volem. Com que no hi estava gens d’acord, amb aquesta afirmació, vaig voler rebatre-la amb arguments, que ara exposaré.

Recordaré que la catalanitat (si més no cultural i lingüística) de l’Alguer es remunta al segle XIV quan, en aquell llunyà any 1354, durant la conquesta catalana de l’illa de Sardenya per part del rei Pere el Cerimoniós, s’hi establí un nucli de catalans. El 28 de setembre de 1372 el rei Pere decretà l’expulsió de la població no-catalana (principalment sards i genovesos) de la vila i llur repoblació amb gent procedent del Penedès i el Camp de Tarragona. Des d’aleshores l’Alguer (anomenada col·loquialment Barceloneta) fou la principal base del poder català al nord de Sardenya. Al sud de l’illa ho era Càller, la capital, també totalment repoblada per catalans, ciutat on la nostra llengua va sobreviure fins el segle XVIII.

La llengua catalana s’ha anat transmetent de generació en generació des d’aleshores, servint d’eina d’integració als immigrants de llengua sarda que durant segles s’hi han anat establint. Avui el català encara es manté, tot i que precàriament, a l’Alguer. El fet que des de fa uns anys arribin vols de Ryanair procedents del Principat amb el consegüent augment exponencial del turisme català és un element que pot ajudar al manteniment de la llengua a la ciutat.

Dit això, exposaré alguns dels motius que s’han esgrimit per defensar la no-inclusió de l’Alguer al projecte de Països Catalans:

1-      L’Alguer és geogràficament molt lluny de la resta de territoris dels Països Catalans.

2-      És un territori molt petit. De fet, és un sol municipi.

3-      La oposició francament majoritària per part de la població de l’Alguer de formar part d’un Estat independent dels Països Catalans.

4-      L’Alguer és una part de Sardenya, de la Nació Sarda, una nació germana que lluita per independitzar-se de l’Estat italià.

5-     Si l’Alguer forma part d’una unitat cultural i lingüística amb la resta de territoris dels Països Catalans és com a conseqüència d’un procés colonial català d’època medieval. Els habitants sards de l’Alguer foren expulsats pels catalans i substituïts amb llurs connacionals vinguts del Principat. No podem legitimar políticament la colonització catalana medieval de Sardenya incorporant un territori de l’illa (l’Alguer) a l’Estat dels Països Catalans.

Aquests que venen a continuació són els arguments amb els quals crec que es poden rebatre els anteriorment exposats:

1-      La distància, i encara més avui en dia, no és pas cap problema. No és Gibraltar part del Regne Unit i encara és més lluny de la “metròpoli” que no pas l’Alguer de Ciutadella de Menorca? També hi ha d’altres exemples semblants, com Alaska respecte dels Estats Units o Madeira i Açores respecte Portugal.

2-      Bé que Gibraltar és encara més petit i menys poblat que l’Alguer. Ceuta i Melilla (dues ciutats voltades de territori marroquí i separades de la Península Ibèrica per la Mediterrània) respecte d’Espanya són dos casos molt semblants.

3-      La majoria de la població del Principat és favorable a formar part d’un Estat independent dels Països Catalans? I la del País Valencià? I la de les Illes Balears? I la de la Catalunya del Nord? I la de la Franja de Ponent? I la d’Andorra? Els Països Catalans són un projecte i, com a tal, cal treballar per aconseguir la identificació de la major part de la població dels diferents territoris que els conformen amb aquest projecte polític, tan a l’Alguer com a la resta de la Nació.

4-      L’Alguer és un territori catalanoparlant, mentre que la resta de l’illa és de cultura sarda, tot i que a les principals ciutats domini l’italià. D’això en són conscients, també, els nacionalistes sards. D’altra banda, en aquest sentit donaré a conèixer allò que em va dir un noi alguerès, de família catalanoparlant, amb el qual vaig parlar l’estiu del 2009. Deia que els algueresos i els habitants de la resta de l’illa no es poden ni veure, que, de fet, s’odien mútuament. Els sards veuen als algueresos com una nosa, quelcom diferent a ells, un cos social al·logen (encara que faci més de sis segles que és present a l’illa), no-sard, dins de Sardenya. No penso que aquesta opinió personal, expressada per un alguerès catalanoparlant però no precisament independentista, sigui aïllada, sinó que és un exemple del recel que hi ha entre ambdues col·lectivitats lingüístiques i culturals. Per tant, no crec que els habitants catalanoparlants de l’Alguer es trobessin gaire còmodes dins d’una Sardenya independent, de llengua i cultura sarda.

5-      Certament, la presència de la cultura catalana a l’Alguer és fruit d’un procés colonial, de l’expulsió l’any 1372 dels sards que hi vivien originàriament, i d’una repoblació amb gent catalana. No és això exactament el què els catalans férem al Regne de València i les Illes Balears el segle XIII, expulsar la població (musulmana) d’aquests territoris i substituir-la per gent catalana? Desenganyem-nos, la gènesi dels Països Catalans (la repoblació de la Catalunya Nova, el Regne de València i el Regne insular de Mallorca) és fruit d’un procés de conquesta, un procés colonial, molt semblant al que es va viure a la Sardenya dels segles XIV i XV. Si ens prenguéssim gaire seriosament aquest argument, la frontera sud dels Països Catalans seria el riu Llobregat. 
Dit això, penso que l’Alguer ha de tenir el mateix dret a pertànyer al projecte de Països Catalans que Maó, Perpinyà, Fraga o Girona.

Més coses. El síndic (o batlle) de l’Alguer, Stefano Lubrano, celebrà la seva victòria a les eleccions enarborant una bandera catalana i, en una entrevista a Vilaweb (09/07/2012), va dir això: “Tenim un sentiment molt fort que ens lliga a Catalunya. Aqueixa és la nostra bandera i ningú se n’hauria de meravellar.” En aquesta entrevista, Lubrano també va dir el següent: “Nosaltres moltes voltes parlem de l'oportunitat d’ésser més part de Catalunya que no d’Itàlia. No sé si això és una utopia o no, però les relacions d'una Catalunya independent amb l’Alguer serien més fortes i accentuades, que seria una relació institucionalitzada amb un estat. I tendre una relació directa, privilegiada, amb un estat, per a una ciutat com l'Alguer seria excepcional.” Aquest és l’enllaç a l’entrevista sencera:


L’Alguer, aquesta ciutat de Sardenya la catalanitat de la qual data de l’any 1354, una ciutat catalana que segons el meu interlocutor alguerès que abans he mencionat, va ser una ciutat repoblada per “putes i lladres” catalans del segle XIV, és l’extrem més oriental de la catalanitat. Una ciutat que malda per, almenys, conservar el seu llegat lingüístic i cultural català de més de sis segles i mig. Tan de bo que no siguem nosaltres, els catalans del Principat, el País Valencià, les Illes, la Catalunya del Nord, la Franja i Andorra, qui neguem el dret dels algueresos a formar part dels Països Catalans.

A continuació, enllaços a diversos webs d'interès sobre l'Alguer:

1. L'Obra Cultural de l'Alguer:

2. El web del municipi de l’Alguer:

3. Un treball sobre el català de l’Alguer:

4. El diccionari d’alguerès:

5. Un blog sobre l’Alguer, fet des de Catalunya i des de l’Alguer:

6. El blog de l’Associació d’Amics de l’Alguer de Tarragona:
http://amicsalguertarragona.blogspot.com.es/

7. Música algueresa. "Lo país meu", de Franca Masu i Claudio Gabriel Sanna: