divendres, 12 d’abril del 2013

Manuel Carrasco i Formiguera, màrtir de Catalunya


El proper 9 d’abril es compliran setanta-cinc anys de la mort de Manuel Carrasco i Formiguera. 

Havia nascut a Barcelona el 3 d’abril de 1890. El seu pare havia emigrat a Barcelona des de Villena, el seu poble, una vila de la comarca de l’Alt Vinalopó, en els territoris de parla castellana del País Valencià, mentre que la seva mare era filla d’una família originària de la comarca de la Segarra. Amb la mort prematura del seu pare, Manuel Carrasco es quedà orfe de ben petit. 

Un dels germans d’en Manuel, en Lluís, el gran, nascut el 1888, va tenir una llarga vinculació amb Blanes. En Lluís Carrasco i Formiguera era metge i va exercir un temps a Blanes com a metge de capçalera. Sabem que l’any 1919 en Lluís Carrasco abandonà la seva consulta de Blanes. La premsa comarcal de l’època ho anunciava: 

“El Dr. Lluis Carrasco que fa poch s’ha despedit de nosaltres deixant bon recort, ha sigut substituit pel doctor Tomás Bataller qui ha ofert sos serveys al públich en el mateix domicili del anterior, Passeig [de Dintre], 44, ahont te instalat son Consultori médich-quirúrgich, y especial en malatíes dels nens” (LCDL, 9 febrer 1919). 

Més endavant en Lluís Carrasco entrà a treballar a la Companyia Transmediterrània, fent de metge als vaixells que anaven a Amèrica. Va viure un temps a Rosario (Argentina) fins que tornà a Catalunya, a Blanes, tot i que després acabà instal·lant-se a Barcelona, on morí el 1963.

Tornant al protagonista d’aquest article, el jove Manuel es formà en el catalanisme amb la lectura dels llibres sobre catalanisme del seu oncle Emili Formiguera, i a través de la revista satírica “Cu-cut!”, la redacció de la qual fou atacada per oficials de l’exèrcit espanyol l’any 1905. Mentrestant, estudià les llicenciatures de Dret i Filosofia, doctorant-se’n a Madrid (aleshores era obligatori doctorar-se a Madrid).

L’any 1915 es casà amb Pilar Azemar i Puig de la Bellacasa, amb la qual va tenir vuit fills. La família Carrasco-Azemar vivia la catalanitat i la religiositat intensament i de forma quotidiana: cada 11 de setembre feien una ofrena floral al monument de Rafael de Casanovas de Barcelona i celebraven la diada de Sant Jordi i les altres diades tradicionals del calendari català.

En Manuel Carrasco entrà a formar part de les Joventuts Nacionalistes de la Lliga, encara que mantenint-se crític amb les posicions conservadores del partit de Cambó, tant pel que fa la qüestió nacional com la social. Carrasco, com la gran majoria de membres de les Joventuts Nacionalistes, considerava que la Lliga no avançava prou en la lluita pel reconeixement nacional de Catalunya. 

En aquests moments, en Manuel Carrasco fundà la revista de sàtira política “L’Estevet”, que representava l’esperit d’una nova generació del catalanisme, més abrandada que l’anterior en la defensa de la nació, i crítica amb la Lliga. 

Mentrestant, Carrasco participà activament a la Conferència Nacional Catalana convocada el juny de 1922 per les Joventuts de la Lliga, i a la qual hi foren convidats altres partits nacionalistes catalans. “L’Estevet” d’en Carrasco cridava “als catalans de tot arreu que volen la independència de Catalunya” a la participació en aquesta Conferència. A arrel d’aquesta Conferència, les Joventuts Nacionalistes s’escindiren del seu partit matriu, la Lliga, fundant un nou partit més nacionalista, Acció Catalana, de la qual Carrasco en fou un dels fundadors.

A “L’Estevet” també s’hi ridiculitzaven les derrotes militars de l’exèrcit colonial espanyol al Marroc. Per un número en el qual apareixien aquestes sàtires, el del 14 d’abril de 1922, se li aplicà la “Ley de jurisdicciones”, que castigava els “delictes d’opinió” contra Espanya i l’exèrcit espanyol. Per aquests fets, amb l’arribada de la Dictadura de Primo de Rivera el 1923, Carrasco va haver de patir condemna de sis mesos de presó al penal de Burgos.

Amb la proclamació de la República Catalana el 1931, i després d’haver deixat Acció Catalana, Carrasco s’afilià a Unió Democràtica de Catalunya (UDC), partit catalanista d’inspiració social i cristiana acabat de fundar. Pel que fa el tema nacional català, una ponència presentada al II Congrés Nacional d’UDC del 1933 es convertí en la doctrina oficial del partit en aquesta temàtica. Per UDC “els països catalans constitueixen una nació amb totes les característiques de tal”; es propugnava el dret a l’autodeterminació per a Catalunya, tal com era previst a l’Estatut que havia aprovat el 1931 el poble català; així, ni l’autonomia ni el federalisme eren satisfactoris i, citant la ponència, “la millor solució per als problemes nacionals dels països ibèrics és una confederació lliurement pactada sobre les bases d’independència política, interdependència econòmica i fraternitat espiritual”, i si això no era acceptat per l’Estat espanyol “l’única solució compatible amb la dignitat de Catalunya seria la separació total i absoluta”. Aquesta doctrina, doncs, s’adeia perfectament amb el nacionalisme integral del pensament de Manuel Carrasco i Formiguera. 

Amb la República, Carrasco formà part del govern presidit per Macià, a la vegada que fou elegit per la circumscripció de Girona com a diputat a les Corts espanyoles. Com a diputat a Madrid, es destacà per la seva ferma defensa del text íntegre de l’Estatut aprovat en referèndum pel poble de Catalunya i també per defensar la llibertat religiosa, de l’Església i els ordes religiosos.

Amb la guerra de 1936-1939 restà fidel al govern democràticament elegit enfront dels revoltats. Durant la persecució religiosa encapçalada per membres de la FAI Carrasco salvà la vida de força perseguits, fet que, a l’ensems, posà en perill la seva pròpia vida. Per això va haver de marxar de Catalunya, refugiant-se al País Basc presidit pel “lehendakari” Agirre. Després de tornar a Catalunya en plena guerra, veient perillar de nou la seva vida, tornà a marxar al País Basc, acompanyat de la seva família. Embarcat a França els primers dies de març de 1937 en direcció al País Basc, el vaixell on anaven, el “Galdames”, fou interceptat pel creuer franquista “Canarias” (tristament conegut a Blanes pels bombardejos sobre la nostra vila). Carrasco fou detingut i traslladat a Burgos, mentre que sis mesos després la seva família va ser alliberada, podent anar a França.

Carrasco fou condemnat a mort el 28 d’agost de 1937 a Burgos, acusat de “rebel·lió militar”, i de “separatista”. La sentència fou executada el dissabte 9 d’abril de 1938. Manuel Carrasco i Formiguera moria afusellat, assassinat legalment. Les seves darreres paraules, davant dels seus executors, i segons el relat del pare Ignasi Romanyà, amic seu d’infantesa, que l’acompanyà fins el darrer moment, foren aquestes:
“El que ha estat el lema de tota la meva vida i que porto al cor, vull que sigui el meu crit en aquest transcendental moment: Visca Catalunya lliure!”.

Article publicat el 2009 a "Celobert".


Bibliografia i hemeroteca:

“La Costa de Llevant” (LCDL), 9 febrer 1919. Arxiu Municipal de Blanes (AMBL)
Raguer, Hilari “La Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps”, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1976
Raguer, Hilari “Divendres de passió. Vida i mort de Manuel Carrasco i Formiguera”, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1984

divendres, 5 d’abril del 2013

L’Alguer, extrem oriental dels Països Catalans


Potser per a moltes persones aquest pot semblar un debat que no porta a enlloc, un bizantinisme estèril que ens porta a perdre el temps o que fins i tot pot crear polèmiques perilloses. Molta gent pensarà que el què hem de fer ara és centrar-nos en el procés d’independència engegat al Principat. Que primer cal aconseguir la Independència de la Comunitat Autònoma Catalana i després, si així ho volen, la resta de països catalans ja s’aniran incorporant al projecte nacional comú. I no deixo d’estar d’acord, en part, amb aquesta opinió. Però des del meu punt de vista, debatre sobre la possibilitat d’incloure la ciutat de l’Alguer en el projecte polític dels Països Catalans és positiu. La meva opinió és que encara no s’ha arribat a un consens dintre de l’independentisme català (com a mínim pel que fa aquells independentistes que creuen en els Països Catalans) en aquesta qüestió i per això cal debatre-la, i exposar els arguments dels favorables i dels contraris a la inclusió de l’Alguer als Països Catalans.

Per començar vull explicar que si en el seu moment vaig escriure aquest article va ser perquè vaig llegir un post en el bloc d’en Titot, en el qual deia això:

“El vincle de Catalunya amb l’Alguer neix de l’expansió colonial. I encara que la llengua s’hi quedés un cop els catalans vam marxar, això no en canvia l’origen, ni el fet que la fossilització de la llengua respongui a un element d’antropologia local i no pas a la voluntat popular de constituir, amb la resta de Països Catalans, un nou projecte polític i social. L’Alguer és una ciutat d’història catalana, de cultura catalana i de llengua catalana. Però no podem pretendre que l’Alguer formi part de l’estat que construirem, per bonic que sigui, ni per molta relació històrica i antropològica que hi hagi.”

Aquest és l’enllaç al post esmentat:


En Titot, doncs, deia que l’Alguer no havia de formar part del projecte d’estat de Països Catalans que molts volem. Com que no hi estava gens d’acord, amb aquesta afirmació, vaig voler rebatre-la amb arguments, que ara exposaré.

Recordaré que la catalanitat (si més no cultural i lingüística) de l’Alguer es remunta al segle XIV quan, en aquell llunyà any 1354, durant la conquesta catalana de l’illa de Sardenya per part del rei Pere el Cerimoniós, s’hi establí un nucli de catalans. El 28 de setembre de 1372 el rei Pere decretà l’expulsió de la població no-catalana (principalment sards i genovesos) de la vila i llur repoblació amb gent procedent del Penedès i el Camp de Tarragona. Des d’aleshores l’Alguer (anomenada col·loquialment Barceloneta) fou la principal base del poder català al nord de Sardenya. Al sud de l’illa ho era Càller, la capital, també totalment repoblada per catalans, ciutat on la nostra llengua va sobreviure fins el segle XVIII.

La llengua catalana s’ha anat transmetent de generació en generació des d’aleshores, servint d’eina d’integració als immigrants de llengua sarda que durant segles s’hi han anat establint. Avui el català encara es manté, tot i que precàriament, a l’Alguer. El fet que des de fa uns anys arribin vols de Ryanair procedents del Principat amb el consegüent augment exponencial del turisme català és un element que pot ajudar al manteniment de la llengua a la ciutat.

Dit això, exposaré alguns dels motius que s’han esgrimit per defensar la no-inclusió de l’Alguer al projecte de Països Catalans:

1-      L’Alguer és geogràficament molt lluny de la resta de territoris dels Països Catalans.

2-      És un territori molt petit. De fet, és un sol municipi.

3-      La oposició francament majoritària per part de la població de l’Alguer de formar part d’un Estat independent dels Països Catalans.

4-      L’Alguer és una part de Sardenya, de la Nació Sarda, una nació germana que lluita per independitzar-se de l’Estat italià.

5-     Si l’Alguer forma part d’una unitat cultural i lingüística amb la resta de territoris dels Països Catalans és com a conseqüència d’un procés colonial català d’època medieval. Els habitants sards de l’Alguer foren expulsats pels catalans i substituïts amb llurs connacionals vinguts del Principat. No podem legitimar políticament la colonització catalana medieval de Sardenya incorporant un territori de l’illa (l’Alguer) a l’Estat dels Països Catalans.

Aquests que venen a continuació són els arguments amb els quals crec que es poden rebatre els anteriorment exposats:

1-      La distància, i encara més avui en dia, no és pas cap problema. No és Gibraltar part del Regne Unit i encara és més lluny de la “metròpoli” que no pas l’Alguer de Ciutadella de Menorca? També hi ha d’altres exemples semblants, com Alaska respecte dels Estats Units o Madeira i Açores respecte Portugal.

2-      Bé que Gibraltar és encara més petit i menys poblat que l’Alguer. Ceuta i Melilla (dues ciutats voltades de territori marroquí i separades de la Península Ibèrica per la Mediterrània) respecte d’Espanya són dos casos molt semblants.

3-      La majoria de la població del Principat és favorable a formar part d’un Estat independent dels Països Catalans? I la del País Valencià? I la de les Illes Balears? I la de la Catalunya del Nord? I la de la Franja de Ponent? I la d’Andorra? Els Països Catalans són un projecte i, com a tal, cal treballar per aconseguir la identificació de la major part de la població dels diferents territoris que els conformen amb aquest projecte polític, tan a l’Alguer com a la resta de la Nació.

4-      L’Alguer és un territori catalanoparlant, mentre que la resta de l’illa és de cultura sarda, tot i que a les principals ciutats domini l’italià. D’això en són conscients, també, els nacionalistes sards. D’altra banda, en aquest sentit donaré a conèixer allò que em va dir un noi alguerès, de família catalanoparlant, amb el qual vaig parlar l’estiu del 2009. Deia que els algueresos i els habitants de la resta de l’illa no es poden ni veure, que, de fet, s’odien mútuament. Els sards veuen als algueresos com una nosa, quelcom diferent a ells, un cos social al·logen (encara que faci més de sis segles que és present a l’illa), no-sard, dins de Sardenya. No penso que aquesta opinió personal, expressada per un alguerès catalanoparlant però no precisament independentista, sigui aïllada, sinó que és un exemple del recel que hi ha entre ambdues col·lectivitats lingüístiques i culturals. Per tant, no crec que els habitants catalanoparlants de l’Alguer es trobessin gaire còmodes dins d’una Sardenya independent, de llengua i cultura sarda.

5-      Certament, la presència de la cultura catalana a l’Alguer és fruit d’un procés colonial, de l’expulsió l’any 1372 dels sards que hi vivien originàriament, i d’una repoblació amb gent catalana. No és això exactament el què els catalans férem al Regne de València i les Illes Balears el segle XIII, expulsar la població (musulmana) d’aquests territoris i substituir-la per gent catalana? Desenganyem-nos, la gènesi dels Països Catalans (la repoblació de la Catalunya Nova, el Regne de València i el Regne insular de Mallorca) és fruit d’un procés de conquesta, un procés colonial, molt semblant al que es va viure a la Sardenya dels segles XIV i XV. Si ens prenguéssim gaire seriosament aquest argument, la frontera sud dels Països Catalans seria el riu Llobregat. 
Dit això, penso que l’Alguer ha de tenir el mateix dret a pertànyer al projecte de Països Catalans que Maó, Perpinyà, Fraga o Girona.

Més coses. El síndic (o batlle) de l’Alguer, Stefano Lubrano, celebrà la seva victòria a les eleccions enarborant una bandera catalana i, en una entrevista a Vilaweb (09/07/2012), va dir això: “Tenim un sentiment molt fort que ens lliga a Catalunya. Aqueixa és la nostra bandera i ningú se n’hauria de meravellar.” En aquesta entrevista, Lubrano també va dir el següent: “Nosaltres moltes voltes parlem de l'oportunitat d’ésser més part de Catalunya que no d’Itàlia. No sé si això és una utopia o no, però les relacions d'una Catalunya independent amb l’Alguer serien més fortes i accentuades, que seria una relació institucionalitzada amb un estat. I tendre una relació directa, privilegiada, amb un estat, per a una ciutat com l'Alguer seria excepcional.” Aquest és l’enllaç a l’entrevista sencera:


L’Alguer, aquesta ciutat de Sardenya la catalanitat de la qual data de l’any 1354, una ciutat catalana que segons el meu interlocutor alguerès que abans he mencionat, va ser una ciutat repoblada per “putes i lladres” catalans del segle XIV, és l’extrem més oriental de la catalanitat. Una ciutat que malda per, almenys, conservar el seu llegat lingüístic i cultural català de més de sis segles i mig. Tan de bo que no siguem nosaltres, els catalans del Principat, el País Valencià, les Illes, la Catalunya del Nord, la Franja i Andorra, qui neguem el dret dels algueresos a formar part dels Països Catalans.

A continuació, enllaços a diversos webs d'interès sobre l'Alguer:

1. L'Obra Cultural de l'Alguer:

2. El web del municipi de l’Alguer:

3. Un treball sobre el català de l’Alguer:

4. El diccionari d’alguerès:

5. Un blog sobre l’Alguer, fet des de Catalunya i des de l’Alguer:

6. El blog de l’Associació d’Amics de l’Alguer de Tarragona:
http://amicsalguertarragona.blogspot.com.es/

7. Música algueresa. "Lo país meu", de Franca Masu i Claudio Gabriel Sanna: