dimarts, 23 de novembre del 2010

L’esperit del 28 de novembre

N’hi ha que diuen que l’esperit del 10 de juliol ha mort. I potser tenen raó. Almenys pel que fa la classe política que fa la viu-viu en aquest dissortat país que es diu Catalunya. Fet i fet, si hi pensem una mica, els polítics professionals catalans no varen pas contribuir ni poc ni gens a reunir a Barcelona en una calorosa tarda de juliol un milió i mig de catalans de tots els origens i condicions. O si hi varen contribuir segur que va ser a desgrat llur i com a reacció al galdós paper interpretat per tots ells en aquesta tragicomèdia que és la política catalana.

El que és segur és que a la manifestació hi havia una gran majoria independentista. Gent que fins ara ha votat partits diferents. Gent que estima Catalunya perquè és el país que els ha vist néixer a ells i als seus avantpassats, i d’altres que tenen els seus origens fora de Catalunya i s’estimen el país que els ha acollit a ells o als seus pares. Gent de dretes i gent d’esquerres. Creients i no creients.

Jo vaig ser en aquella manifestació i vaig veure com la gent esbroncava els polítics de la capçalera, tant si eren del govern com de l’oposició. L’esbroncada fou unànime, absolutament generalitzada. Era evident que el poble estava indignat amb l’actitud de tota la nostra classe política. Si els polítics catalans volien que aquell fos un acte a favor de l’Estatut i contra el Partido Popular, encarnat en el tribunal constitucional espanyol, el tret els va sortir per la culata. La gent retreia als polítics catalans el seu mesellisme, les seves claudicacions, la seva genuflexió envers el poder espanyol i els tractava de botiflers. I no eren pas els crits de quatre exaltats. El clam era majoritari. I tot plegat amanit amb els crits continuats d’“independència!”. Veritablement, l’esperit del poble català era concentrat a l’Eixample barceloní, aquell 10 de juliol.

Personalment, em costa de creure que, després d’aquella data memorable en què els catalans vàrem saber que tot és possible i prenguérem consciència que ja no ens alimenten molles, ara, només quatre mesos després, continuem conformant-nos amb la grisor, la covardia i l’autoodi dels partits polítics de sempre. Sembla mentida, però segurament que moltes persones que en la manifestació varen tractar de botifler un polític determinat, el dia de les eleccions, incomprensiblement, el votaran. I això que ara hi ha més oferta electoral independentista. És kafkià, però Catalunya és així.

Malgrat tot, cal que el dia 28 de novembre optem per la construcció del nou Estat català. Hem de declarar la independència de Catalunya. No hi valen excuses. Només sortirem de la crisi si sortim d’Espanya. El progrés econòmic i social dels ciutadans de Catalunya només serà possible amb la independència. I per això cal que optem per la honradesa, la veritable democràcia, el treball, l’excel·lència. I per creure’ns que lluitar pel progrés de la nostra nació val la pena. Cal que fem reviure l’esperit del 10 de juliol, l’esperit del poble català. Aquest dia ningú no s’ha de quedar a casa. Hem d’aixecar l’esperit del 28 de novembre. Ara sí, ara toca.

Article publicat a Som Notícia ( www.somnoticia.cat )

dimarts, 16 de novembre del 2010

Memòria (selectiva) històrica

Els darrers anys, des de l’accés del tripartit al govern de la Generalitat de Catalunya i del PSOE al govern espanyol, que l’expressió “memòria històrica” s’ha posat de moda. És una expressió que certs sectors polítics catalans han emprat tot parlant dels convulsos anys de la dècada de 1930 i de la llarga fosca del franquisme al nostre país. Des d’aquests sectors s’ha vingut a dir que cal recuperar la “memòria històrica” per honorar el règim democràtic republicà que regia l’Estat espanyol des del 1931, la Generalitat de Catalunya dissolta pels franquistes, els soldats i milicians republicans que moriren al front durant la Guerra de 1936-1939 i tots els que lluitaren contra el franquisme. Una pretensió ben legítima. Però massa vegades aquesta tasca de divulgació de la nostra història ha estat esbiaixada i acrítica, per motius polítics. La memòria històrica que des de certes instàncies s’ha volgut promoure ha estat francament selectiva.

S’ha volgut construir una història de “bons” i “dolents”, com si tot plegat fos així de senzill. Se’ns ha presentat una República Espanyola d’allò més tolerant i democràtica, així com comprensiva amb el fet nacional català. En definitiva, una imatge mitificada, falsejada en bona part.

Si bé el règim republicà fou el més democràtic que hi havia hagut a l’Estat espanyol fins aleshores, s’ha volgut amagar que, per exemple, es conculcaren drets fonamentals com el de manifestació i reunió, prohibint les processons religioses. Així, es volia combatre la inacceptable intromissió de l’Església a la vida pública amb polítiques anticlericals de tall lerrouxista. Però s’estava adobant el terreny per als assassinats de religiosos de les primeres setmanes de la guerra.

D’altra banda, des d’un punt de vista nacional, s’ha volgut obviar la dissolució de la República Catalana forçada pels dirigents de la República Espanyola, la fortíssima retallada que va patir l’Estatut de Núria, la gran mediatització a què va ser sotmès l’ensenyament en català per part de les autoritats espanyoles o el tarannà visiblement anticatalanista de destacats polítics republicans. Certament, s’ha mirat d’amagar que la República Espanyola va maldar per afeblir al màxim el moviment de reivindicació nacional català.

En aquest punt em ve al cap l’article publicat a “La contra” del diari El Punt (01/03/2010), escrit per Xavier Castillón. El periodista ens parla de l’homenatge que es féu a La Vajol (Alt Empordà) als republicans exiliats que travessaren la frontera amb l’Estat francès per aquest poble, al final de la Guerra de 1936-1939. L’acte era organitzat per la Fundación Juan Negrín, constituïda en honor del darrer president del govern de la República Espanyola, que s’exilià per La Vajol, i s’hi descobrí una placa de la Fundación, escrita en espanyol, és clar. Però el que potser desconeix molta gent és el ferotge anticatalanisme de Negrín, que havia arribat a dir: “Y si esas gentes [el president basc Aguirre i els catalanistes] van a descuartizar a España, prefiero a Franco”. Aquesta frase s’assembla molt a la que pronuncià el polític espanyol de dretes i monàrquic José Calvo Sotelo, que havia dit que “entre una España roja y una España rota, prefiero la primera”. En aquest context, no és estrany que es produïssin fets com els que relata Josep Benet a les seves Memòries (Edicions 62, 2008), on conta com el cap de policia de Camprodon (el Ripollès) va dir en una arenga el setembre de 1938 que “se han terminado los dialectos, para luchar contra el fascismo todos tenemos que usar la misma lengua, el español”.
Però els defensors acrítics de la República Espanyola, la bandera tricolor i l’Himne de Riego això no ho saben, o no volen que se sàpiga. Per a ells és molt més còmode i més útil per al seu projecte nacional espanyol creure i fer-nos creure en una Història maquillada segons les seves conveniències electorals.

I és que aquells que al nostre país idealitzen la República Espanyola i afirmen que fou un règim tolerant i comprensiu amb Catalunya són els mateixos polítics i opinadors progres que creuen –o que diuen que creuen- en una Catalunya federada amb Astúries, Castilla-la Mancha, la Rioja, etc... Són els mateixos que ens volen fer creure que en ple segle XXI hi ha una Espanya –d’esquerres- que ens entén i ens estima, en contraposició a la que representa el PP.

Però desenganyem-nos, aquesta Espanya tolerant amb la cultura i la nació catalanes, l’Espanya castellana que sincerament acceptaria conviure amb igualtat de drets i deures amb Catalunya en un mateix estat ibèric, avui és –i encara ho serà més en el futur- residual en el camp de la cultura i pràcticament inexistent en el circ polític espanyol. Encara més residual que durant la dècada de 1930.


Article publicat a Som Notícia (http://www.somnoticia.cat)

dimarts, 2 de novembre del 2010

“Els herois de la nit”, de Josep M. Quintana

L’any 1558 l’illa de Menorca, concretament Ciutadella, fou assaltada per una gegantina flota turca. Els ciutadellencs no varen rebre ni la més petita ajuda de la flota de Felip II (I de Catalunya-Aragó) i els corsaris sarraïns arrasaren la ciutat i s’emportaren entre 3 i 5.000 captius que foren convertits en esclaus un cop arribaren a Istanbul, l’antiga Constantinoble, la gegantina, populosa i cosmopolita capital de l’Imperi Otomà. És per aquest motiu que l’any 1558 fou anomenat des d’aleshores a Menorca “l’Any de Sa Desgràcia”.

Josep M. Quintana parteix d’aquest fet històric ocorregut fa quatre segles i mig a la seva illa i de la vida de Joan Seguí, un ciutadellenc que va viure a la cort del monarca otomà, per escriure Els herois de la nit (Proa, 2010), una molt bona novel·la històrica i d’aventures. D’aventures en el sentit més novel·lesc de la paraula, les protagonitzades per n’Arnau Vidal, un esclau procedent de l’illa de Pregonda (el nom que pren Menorca a l’obra de Josep M. Quintana) que, un cop alliberat dels seus amos, es proposa de redimir el màxim nombre de compatriotes convertits, com ell, en esclaus i residents a Istanbul, especialment la bella Helena Martorell; i d’aventures, en aquest cas de l’aventura intel·lectual del jove prevere, arxiver i aprenent d’historiador Jordi Font que, a mitjan segle XVIII, amb motiu del segon centenari de l’atac, rep l’encàrrec per part dels seus superiors eclesiàstics i de l’aristocràcia illenca d’escriure una obra panegírica de l’heroisme dels avantpassats que es salvaren, tot restant a l’illa i dels que foren morts o esclavitzats pels corsaris turcs. Les investigacions del jove historiador el conduïran a conèixer l’existència d’uns quaderns obra del mateix Arnau Vidal redactats, tots menys un –aquest en llengua turca i caràcters llatins-, en català, en els quals conta la seva vida i miracles a la llunyana Constantinoble i els seus viatges per la Mediterrània que el portaren fins a la cort de Felip II i el feren tornar a la seva illa natal. Les investigacions del jove eclesiàstic el duran a descobrir una sèrie de fets que els descendents de la nova classe dirigent sorgida arran de les conseqüències de l’atac turc no voldran de cap de les maneres que es facin públics.

En la ficció de Josep M. Quintana el narrador és el prevere Jordi Font, el qual acaba d’escriure aquesta història l’any 1823. La novel·la, doncs, narra de forma paral·lela els fets ocorreguts al segle XVI i els esdevinguts el segle XVIII. Els primers són narrats en tercera persona per Jordi Font i els segons són escrits en primera persona per ell mateix.

Tal com hem dit, una molt bona novel·la que atrapa el lector des de bon principi i el transporta, en un excitant viatge en el temps, a la Menorca dels segles XVI i XVIII, a l’exòtica Constantinoble i fins i tot a El Escorial, a la cort de Felip II.