divendres, 27 d’agost del 2010

Festa Major petita i 750 anys de la Carta de Franqueses de Blanes

Un any més Acció Cultural es Viver ha organitzat la Festa major petita de Blanes. I enguany la Festa dels sants Bonós i Maximià ha anat acompanyada dels actes del 750 aniversari de la Carta de franqueses de la vila de Blanes, organitzada per l’Arxiu Municipal i amb la inestimables col·laboració d’entitats i col·lectius blanencs: Acció Cultural es Viver, l’Esbart Joaquim Ruyra, la Colla Gegantera, la Confraria de Pescadors, el Centre d’Estudis Selvatans i la parròquia de Santa Maria.

Els actes varen començar el divendres 13 d’agost passat a les set de la tarda amb una cercavila pels carrers més cèntrics a càrrec de la gent d’Acció Cultural es Viver i la Colla Gegantera. Aquestes dues entitats tornaren a unir esforços el divendres mateix a la nit, en el places i carrers, acompanyats per la xaranga d’en Beni i els grallers de Canovelles. L’endemà dissabte 14 d’agost, a les 18:30 hores començà la cercavila medieval amb els gegants –els vescomtes de Cabrera Gastó i Caterina- i capgrossos de la Colla Gegantera pels carrers del centre de la vila. A les 19:00 hores va començar la cursa del cós, una cursa tradicional blanenca que s’havia portat a terme a la nostra vila des de feia segles i que recordava com els blanencs s’havien de refugiar rere els murs protectors de la muralla de la vila i el Palau vescomtal quan hi havia atacs corsaris tucs i berberiscos. Aquesta ancestral tradició blanenca, conservada encara a Tordera, s’havia perdut a Blanes a principis del segle XX i no va ser fins fa uns anys, el 2004, que va ser recuperada per Acció Cultural es Viver. La sortida de la cursa es fa al passeig de Mar, al monument del frare dedicat a Ruyra, fins a la plaça del l’Església i el Palau vescomtal, passant pel passeig de Mar, carrer Ample i carrer Nou.

A l’interior de l’Església parroquial de Santa Maria, després de la cursa del cós, es féu l’acte de presentació d’una publicació editada per l’Arxiu Municipal, la primera d’una nova col·lecció, els “Opuscles de l’Arxiu”. Es tractava d’un opuscle que porta per títol “L’expansió medieval de Blanes sota els dominis dels vescomtes de Cabrera (s. XIII-XIV)”, de l’historiador Alexandre Martínez Giralt. Dit això, recordem que la gent d’Acció Cultural es Viver fa temps, des de la creació de l’entitat el 2003, que divulguen l’existència dels vescomtes de Cabrera i el passat medieval de Blanes difonent una samarreta amb l’escut del vescomtat. Des de fa un parell o tres d’anys també difonen el passat medieval dels Cabrera mitjançant una samarreta que reprodueix l’anvers i el revers d’una moneda dels vescomtes que fou trobada fa uns anys en el subsòl blanenc. Aquests dos models de samarreta es poden adquirir contactant amb Acció Cultural es Viver ( http://www.esviver.cat/ ).

Tot seguit es varen fer les danses tradicionals interpretades per l’Esbart Joaquim Ruyra a la plaça i just després, allà mateix, un sopar popular cuinat per la gent d’Acció Cultural es Viver a base de pa amb tomàquet i sardines a la brasa.

L’endemà diumenge 15 a partir de dos quarts de sis de la tarda Acció Cultural es Viver, amb la col·laboració d’Una Tona de Joc, va fer jocs gegants per als infants a la plaça dels Dies Feiners i a partir de les set de la tarda, allà mateix, ball de plaça, amb la Colla Gegantera, Colla Sardanista Sa Palomera de Blanes i l’Esbart Joaquim Ruyra.

Els actes de la festa major petita d’Acció Cultural es Viver continuaren el cap de setmana següent amb la tirada de l’art a la platja de S’Abanell, el dissabte dia 21 a les vuit del matí, recordant així aquest art tradicional de pesca. Tot seguit, a partir de dos quarts de deu, en el mateix indret, els d’es Viver preparàrem una sardinada popular per a la gent que hagués participat a la tirada i per a tothom que en volgués.

L’endemà diumenge a les 12 del migdia, i sota l’arc dels copatrons sant Bonós i sant Maximià del carrer Ample, es Viver va fer la que ja s’està convertint en tradicional vermutada de festa major petita, amenitzada per la presència de la xaranga d’en Beni i el cantautor blanenc Toni Manyach. Després, a les tres de la tarda, va començar el dinar popular a base d’amanida i arròs, coca i cava, al carrer de la Muralla, davant de l’edifici de la Cooperativa. Després de dinar començà la quina, amb el sorteig de diversos premis per als guanyadors.

I en darrer terme, a partir de les set, el concert de fi de festa al carrer de la Muralla mateix, a càrrec del grup de música tradicional Bruel –al final del concert vaig comprar-los el disc que s’han autoeditat i del qual parlaré en aquest blog més endavant-, format per en Xavier Rota a la guitarra i l’Anaís Falcó al violí que, al so de melodies tradicionals catalanes i occitanes, ens féu ballar a tots plegats, fent-nos oblidar durant una bona estona que encara resta un any per a que comenci la Festa major petita de l’any que ve!

Imatges: del palau vescomtal dels Cabrera a Blanes i església de Santa Maria i la samarreta dels Cabrera.

divendres, 20 d’agost del 2010

“Serrallonga, l’últim bandoler” de Llorenç Capdevila

Fa uns dies vaig acabar de llegir “Serrallonga, l’últim bandoler”, de Llorenç Capdevila, editat per Proa el 2006. És una altra aproximació a la figura del llegendari bandoler català, executat a Barcelona el 1634 després d’una curta però intensa vida de bandidatge i violència a la Catalunya nord-oriental del segle XVII.

El llibre és un intent d’acostar-se al Joan Sala “Serrallonga” més humà, a la seva infantesa, la seva família, els seus companys de quadrilla i les dones que va estimar, i ho fa a través dels ulls d’en Pere Vila, un jove de Barcelona aprenent de “periodista” que és enviat per l’impressor pel qual treballa a presenciar l’execució del bandoler per poder-ne escriure un opuscle. A partir d’aquest moment el jove Pere Vila comença a interessar-se per la vida d’en Serrallonga i iniciarà una recerca que el durà a entrevistar-se amb una sèrie de personatges que el varen conèixer per mirar de reconstruir-ne una biografia allunyada del mite i el més propera possible a la realitat.

Les anades i vingudes d’en Pere Vila per diferents pobles, viles i ciutats del Principat mirant de treure l’entrellat als aspectos més desconeguts de la vida d’en Serrallonga faran que certs poders fàctics d’aquella Catalunya, formalment independent però ocupada per terços hispànics, que estava a punt de ser l’escenari de la Guerra dels Segadors, vulguin mirar d’aturar la seva recerca.

Les aventures d’en Pere Vila s’intercalen sàviament en aquesta novel·la amb el relat elaborat pel mateix jove barceloní sobre la vida i miracles d’en Serrallonga esdevinguts en paratges de les Guilleries i el Montseny.

Una molt bona novel·la, que enganxa el lector des de la primera plana i que ens acosta a la Catalunya dels nyerros i els cadells, anterior als fets del Corpus de Sang i la Guerra dels Segadors de 1640.

dijous, 12 d’agost del 2010

L’espoliació fiscal a Catalunya (1890-1920)

Aquest article fou publicat a “Celobert” edició de Blanes (abril 2010, nº78) i edició de Lloret de Mar (abril-maig 2010, nº52).

Que Catalunya ha estat drenada fiscalment els darrers anys, com a mínim des de la fi del franquisme, és quelcom acceptat per tothom. L’espoliació fiscal que ha patit el nostre país per part dels diversos governs espanyols, des de la UCD fins al PSOE, passant pel PP, ha estat de tal magnitud que ningú no en posa en dubte l’existència. Aquest tema és prou conegut i ha estat estudiat i divulgat a bastament per economistes i mitjans de comunicació.
I, com és lògic, aquest drenatge dels recursos econòmics catalans (del Principat de Catalunya, però també del País Valencià i de les Illes Balears) ha anat acompanyat d’una escandalosa manca d’inversió pública estatal. Però el que molta gent desconeix és que el dèficit fiscal existeix, com a mínim, des de fa més d’un segle. Aquesta situació fou estudiada i denunciada pels especialistes contemporanis.
Segons l’economista català Ferran Alsina (1861-1907), l’any 1890 Catalunya pagava de contribució més de 8’8 milions de pessetes de l’època, mentre que la resta de territoris de l’Estat hi aportaven 32’7 milions de pessetes, en un moment en què Catalunya tenia 1’8 milions d’habitants sobre els 17’5 milions de tot l’Estat espanyol. És a dir, que Catalunya aportava a les arques de l’Estat un 27% dels recursos, tot i representar només un 10% de la població.
Altres dades aportades per aquest economista fan referència al comerç. Segons Ferran Alsina, en l’exercici econòmic de 1899-1900, per impostos i drets d’entrada Catalunya aportà 48’9 milions de pessetes dels 130’3 milions recaptats per l’Estat, o sigui, un 37’5% del total, representant el Principat, tal com hem dit abans, només un 10% de la població estatal d’aleshores.
Tot això s’esdevenia a la vegada que, segons denunciava la publicació barcelonina “La Tralla” l’any 1905, els serveis públics a Catalunya estaven en un estat llastimós. De la mateixa manera, era notòria la pèssima conservació de camins veïnals i carreteres. L’articulista de l’esmentada publicació afegia que “Fins hem de garantirnos la seguretat creant cossos populars com els mossos de escuadra, somatents y vigilants, no trobant costat en la policia”. Segons “La Tralla” l’espoliació no era només econòmica, era també humana, car s’afirmava que Catalunya aportava a l’exèrcit espanyol 900 joves soldats de lleva més dels que li pertocaria per població. Aquests soldats anirien a lluitar i molts d’ells a morir a l’absurda guerra colonial que Espanya portava a terme al Marroc.
Uns anys després les coses no havien canviat pas massa. El segon president de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch, que ho fou entre 1917 i 1924, declarà que aquells anys l’Estat recaptava cada any al Principat 250 milions de pessetes, dels quals només en retornaven en forma de despesa estatal per a obres públiques, ensenyament, sanitat i agricultura 19’1, és a dir, un 7’6%. Mentrestant, Holanda, un país semblant a Catalunya, però dotat d’un estat propi, tenia un pressupost anual de 450 milions, dels quals en dedicava 98 a obres públiques i 69 a ensenyament. O sigui, que en funció tan sols d’aquests dos conceptes l’estat holandès, invertia un 37’1% del seu pressupost. El dèficit de serveis públics que patia Catalunya en funció dels diners que aportava a la caixa comuna de l’Estat espanyol resultava evident.
Era per això que la Mancomunitat es proposava de portar a terme una tasca de suplència en la implementació de tots els serveis que l’estat no duia a terme al nostre país. Ho va haver de fer amb els recursos propis de les diputacions provincials de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, donat que el govern espanyol es negà en rodó a traspassar a la Mancomunitat competències referents a la recaptació fiscal.
És exemplificador de l’estat de coses que vivia Catalunya en matèria d’espoliació fiscal un fragment d’un missatge institucional de Josep Puig i Cadafalch, del dia 12 de setembre de 1919. Aquest fragment porta per títol “Catalunya és una zona d’Europa devastada”, i que reproduïm a continuació:

“Hem d’emprendre la restauració del país amb l’activitat dels països devastats. El nostre no ho ha estat per la guerra actual [la Primera Guerra Mundial], però ho és pels mals governs i pels governs indiferents i hostils. No oblidem que en documents de les darreries del segle XIX, en documents oficials, les Institucions de l’Estat al·legaven el dret de conquesta sobre Catalunya. Tenim encara com un govern d’ocupació. A les terres devastades han desaparegut tots els serveis públics: aquí podem dir que no hem tingut mai altra cosa que la que hem fet amb les pròpies mans. No podem anomenar servei d’obres públiques les faixes de terreny fangoses i eriçades que creuen el país. No podem dir escoles aqueixos llocs vergonyosos on la infància aprèn, amb cantarella inútil, explicada amb llenguatge que no entén, el que la bona voluntat del mestre vol ensenyar. No podem dir Universitat els llocs on es recita per repetidors la ciència que s’elabora lluny, ben lluny!, on es migren qualques savis solitaris abandonats, sense mitjans d’estudi i sense estris de treball. Una gran part del país no té ferrocarrils ni camins, ni altra acció de l’Estat que la parella de guàrdies civils o l’agent d’apremi que s’incauta de la finca abandonada. Una part de Catalunya no té més accés que per França. Ni tan sols coneixem el país geogràficament, que l’Estat no ha tingut temps de fer un mapa geogràfic.
Tots els pobles tenen jornades històriques de llur reconstrucció estatal. No les trobareu, a Espanya, amb relació a Catalunya, les que foren per a França grans jornades de Lluís XIV i de Napoleó.”

Fonts consultades:

“La Tralla”, 23 setembre 1905
Albert Balcells; Enric Pujol; Jordi Sabater “La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia”, Proa, Barcelona, 1996

Imatges:

Josep Puig i Cadafalch, segon president de la Mancomunitat de Catalunya

dimecres, 4 d’agost del 2010

“Rebels a tramuntana”, de Joan Soler i Amigó

La resistència dels catalans del Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i la Cerdanya a incorporar-se a França a mitjan segle XVII mereixia ser contada magistralment, tal com ho ha fet l’escriptor badaloní Joan Soler i Amigó a la seva excel·lent novel·la “Rebels a tramuntana” (Columna, 2003), que fou guardonada l’any 2002 amb el III Premi Leandre Colomer de Novel·la d’Història de Catalunya.

La novel·la relata la revolta liderada per Josep de la Trinxeria, pagès de Prats de Molló, i els patriotes guerrillers anomenats “angelets” que es va desenvolupar entre 1667 i 1675, i el complot de Vilafranca de Conflent. Hi apareixen personatges entranyables com en Nazari, un jove pastor del Conflent, o la Blaia, filla d’una família immigrant occitana instal·lada a Badalona, així com una colla d’angelets de la terra fidels a en Trinxeria, que lluitaran contra els francesos a les comarques del nord i del sud del Pirineu. Altres angelets, personatges de ficció, són en Temme, dit Bordegàs Gavatx, la seva amistançada Gracieta, anomenada la Vailet, en Ferriol, en Carana, en Caragravada o mossèn Hug, i d’altres foren reals, com en Joan Miquel Mestre, dit l’Hereu Just, en Lambert Manera, en Damià Noell i en Martí Llutero. Els nobles catalans, Manuel de Descatllar i Carles de Llar, que dirigiren el complot de Vilafranca de Conflent, que també pretenia expulsar els francesos dels comtats del nord, al costat de la frívola filla de Carles de Llar, són presentats a la recta final del llibre. Festes populars nord-catalanes com el ball de l’Ós de Prats de Molló o la Setmana Santa de Perpinyà són descrites amb mestria per l’autor, especialista en cultura popular.

L’obra és ben escrita, conté moltes dades històriques que ajuden a contextualitzar els fets, sense que això sigui un inconvenient per a una lectura àgil i atrapa el lector, amb les seves aventures, des de bon principi, transportant-lo al Conflent, el Vallespir i el Rosselló del segle XVII. “Rebels a tramuntana” hauria de ser lectura obligatòria a tots els instituts de la Catalunya del Nord on s’hi ensenya en català, però també als Països Catalans sota administració espanyola, perquè a través d’una lectura amena, els joves estudiants aprendrien que a mitjan segle XVII els catalans varen lluitar, alçant-se en armes contra els exèrcits estrangers que ocupaven el nostre país.
Imatge: La imatge inferior forma part d'un mural que hi ha a Sant Llorenç de Cerdans. S'hi representen diverses escenes de la cultura popular d'aquest poble del Vallespir i aquesta que reproduïm aquí és la que correspon al ball de l'ós.