dimarts, 27 de juliol del 2010

Catalans a Buenos Aires

L’any 2008 Montserrat Bacardí viatjà a Buenos Aires amb un permís d’estudis que li havia concedit la UAB “a fi de recollir documentació de Jordi Arbonès i de fer algunes perquisicions sobre la traducció catalana a l’Argentina”. Allí hi va conèixer en Fivaller Seras, un català d’Argentina nascut a Buenos Aires el 1930 i traspassat el passat 2009. La coneixença d’aquest patriota català de la diàspora féu que na Montserrat Bacardí es decidís a mirar de convèncer-lo de la conveniència d’escriure les seves memòries. Les fetes de la comunitat catalana d’Argentina, i en especial les activitats de l’independentisme català en aquest país de l’Amèrica austral encara són poc conegudes, i un llibre d’aquestes característiques podia aportar noves dades per al seu estudi. Com que en Fivaller Seras creia que ell no seria prou bo per a escriure’l na Montserrat Bacardí s’oferí per portar a terme aquesta tasca. Després de quatre setmanes intenses de converses, tot el material ja havia estat recollit. Vuitanta anys de la vida de la comunitat catalana de Buenos Aires (a més de tot allò que el pare de Fivaller, Pere Seras, li havia contat dels anys precedents al seu naixement) havien quedat recollits.

En aquest llibre, “Catalans a Buenos Aires. Records de Fivaller Seras” (Pagès Editors, 2008) es descabdellen els records d’aquest català del Plata. Ens parla del Casal Català i del Casal de Catalunya, de les activitats de la secció argentina de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, del Comitè Llibertat, fundat el 1922, que des del 1926 instituí el Dia del Presoner Català, a favor dels presos independentistes catalans, i que edità La Nación Catalana, de l’Obra Cultural Catalana, entitat que una sèrie de joves catalanoargentins, entre els quals es trobava en Fivaller Seras, van crear, i que es dedicava a difondre la cultura i les reivindicacions nacionals catalanes a l’Argentina.

Gràcies a aquesta obra coneixerem a molts destacats catalans de l’Argentina, com en Pere Seras, pare de Fivaller Seras, nascut a Figueres (Alt Empordà) el 1892 i arribat a Argentina el 1913, que de jove, a Catalunya, ja havia estat membre de la Unió Federal Nacionalista Republicana, i que fugí a l’Argentina per no haver de fer el servei militar a l’exèrcit espanyol. També s’hi parla del gran patriota Hipòlit Nadal i Mallol, nascut al Port de la Selva (Alt Empordà), fill de pescadors i emigrat a l’Argentina el 1912 també per no fer el servei militar, que fundà el 1916 Ressorgiment, la publicació catalana de la diàspora que va durar més anys, puix que va publicar el seu darrer número el 1972.

Aquesta obra (conjuntament amb els estudis de la historiadora argentina Marcela Lucci) és una molt bona eina per aprofundir en la coneixença de l’activíssima colònia catalana de Buenos Aires, potser una de les que va exercir un activisme catalanista i independentista més important i continuat.

dimarts, 13 de juliol del 2010

10-J: Gegantina manifestació independentista

Fa poc, en aquest mateix blog, vaig penjar un post en què parlava d’“un altre èxit de l’independentisme català”, en referència a la manifestació del passat 12 de juny. Aquell dia milers de catalans ens vàrem manifestar per Barcelona sense que els mitjans de comunicació de masses catalans esmentessin la convocatòria de la manifestació. La gent hi va acudir gràcies al boca orella i convocats a través d’internet.

Aquest cop, ràdios i televisions catalanes n’han parlat a bastament, de la manifestació del passat 10 de juliol. El tribunal constitucional espanyol es va erigir en censor de la voluntat d’ésser (i d’ésser lliures) dels catalans i catalanes, i el nostre poble va sortir al carrer a demostrar que cap instància política o suposadament judicial no catalana no ha de tenir potestat a la nostra nació. José Montilla i les esperpèntiques i alhora inadmissibles pressions del PSC (instats pel PSOE) sobre Òmnium Cultural per la qüestió del lema de la manifestació varen fer la resta. El PSC-PSOE no vol acceptar que Catalunya sigui una nació, ni que tingui dret a decidir lliurement el seu futur. Però ja se sap que si som una nació, hem de tenir la plena sobirania sobre el nostre país, i això vol dir exercir-la, o sigui, esdevenir una estat independent. És lògic que el PSC no es trobés còmode amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. De cor haurien triat segurament “Som una regió d’Espanya. Espanya decideix per nosaltres”.

Més d’un milió de catalans ens vàrem manifestar per la dignitat del nostre poble, i encara que la Catalunya oficial (polítics i mitjans de comunicació) va voler confondre el personal dient que es tractava d’una marxa a favor de l’Estatut, tothom que va ser allí es va adonar que allò era realment una gegantina manifestació independentista. Els independentistes (els que ho som de gairebé tota la vida i els que ho són de fa relativament poc temps, desenganyats de la impossible Espanya federal) érem almenys un 70%. Els crits d’“independència” eren omnipresents, corejats per gairebé tothom. Personalment no vaig sentir cap crit ni cap càntic a favor del federalisme, a favor de l’Estatut o de l’Espanya plural. Els crits, les pancartes i les banderes independentistes ho dominaven tot. Hi havia milers i milers d’estelades amb pal onejant al vent. D’altres les duien els manifestants a l’esquena, com si es tractés de la capa d’en Superman.

Tan gran demostració de les ànsies d’independència nacional del nostre poble mai no s’havia vist. Va ser emocionant. Ara només falta que els polítics dels partits catalanistes en prenguin nota i posin la nostra nació en el camí de la independència. Perquè la necessitem com el pa que mengem, com l’aigua que bevem, com l’aire que respirem. Perquè el pa espanyol és de baixa qualitat, l’aigua espanyola està contaminada i l’aire espanyol està viciat. El nostre país s’enfonsa en el llot espanyol. Cal aixecar la nostra economia, dignificar i normalitzar la nostra llengua i la nostra cultura i crear la nostra pròpia democràcia, lliure dels vicis i l’autoritarisme del règim polític espanyol.

Cal que restem amatents i observem l’evolució dels partits polítics catalanistes des d’ara fins a les eleccions. Cal que només donem suport als partits que apostin clarament per la independència de Catalunya i no fem cas d’aquells polítics que ens vulguin fer recórrer, per arribar a la independència, viaranys amagats per la boira i plens de revolts i giragonses. I que quedi clar que parlo de partits, en plural, perquè potser n’hi haurà més d’un, i potser més de dos.

Ens acostem a la independència. Hi som molt a la vora. No en tinguem cap dubte. La independència depèn només de nosaltres.

dijous, 1 de juliol del 2010

Contra les fogueres

Ja fa més de cent anys, quan el naixent catalanisme cultural i polític s’anava estenent pels diversos estaments de la societat del Principat, que els poders que mantenien junyida la nostra nació al decadent imperi espanyol maldaven per deturar aquell indeturable procés de conscienciació nacional. Ahir, com ara, l’espanyolisme esgrimia la legislació vigent contra la voluntat d’autogovern dels catalans. El 1906 el govern espanyol féu entrar en vigor una Llei de Jurisdiccions expressa per reprimir el catalanisme.

Els cacics polítics que encara regien en molts pobles catalans, membres dels partits polítics dinàstics espanyols, liberals i conservadors, representants del bipartidisme imperant a l’Estat espanyol post-1898 (equiparable a l’actual bipartidisme espanyol PSOE-PP), posaven tants pals a les rodes com podien a les entitats catalanistes locals per al desenvolupament de les seves activitats polítiques i culturals.

Durant les foguerades patriòtiques de Sant Joan de 1906 (també se’n feren els anys següents, i de les quals hem parlat anteriorment en aquest blog) els cacics de molts pobles catalans miraren de prohibir-les en molts indrets del país. Així ho recollí el setmanari catalanista radical “La Tralla” (29 juny 1906 pàg. 2), en un article titulat “Contra les fogueres” i signat pel pseudònim Korb. El transcrivim a continuació com a mostra d’un periodisme satíric, que denunciava els atacs que es feien contra Catalunya i el catalanisme i que contribuí a forjar la nostra identitat nacional:


Contra les fogueres

A la sola idea de que’ls nacionalistes catalans voliem fer un imponent acte de solidaritat encenent fogueres en totes les montanyes catalanes, els odis de nostres sistemátichs contraris varen encendres y al calor de les flames que’ls socarrimen la vergonya y la decencia maquinaren mil plans de prohibició de fogueres.

Hem rebut moltes cartes de companys de fora, indignats pels maquiavélichs plans posats en us pels cremats y encesos caciquets rurals, fins al punt de donar com á ordres governatives les seves secretes y severes disposicions qu’al sorpendre la bona fe d’alguns companys, lograren els seus propósits privant quelcunes fogueres.

Com que no’s poden expansionar d’altra manera, ni saben com llensar la bilis que’ls fa verdet pels racons de les barres els nostres sañudos enemichs han usat de la seva perspicacia pera destorbar en quelcunes comarques les fogueres nacionals.

No hi fa res, l’any vinent els servirá més de trágala y sortint del foch que’ls ha cremat tant els llensarém á les brases perque’ls abrusin totes les males passions y les serpetes que’ls corren per dintre.