dimarts, 27 d’octubre del 2009

Els exèrcits de Catalunya

Francesc Xavier Hernàndez, conjuntament amb Francesc Riart, ha publicat una obra rigorosa d’història militar catalana, “Els exèrcits de Catalunya (1713-1714). Uniformes, equipaments, organització” (Rafael Dalmau Editor, 2007). Després dels quatre volums de la també rigorosa alhora que divulgativa “Història militar de Catalunya” (Rafael Dalmau Editor), aquest autor s’ha centrat ara en els darrers dos anys de la Guerra de Successió a Catalunya.

El professor Hernàndez no es limita només a historiar els fets militars que altres historiadors abans ja havien treballat, sinó que ens detalla quin era l’armament utilitzat pel nou de trinca i professionalitzat Exèrcit Català format a corre-cuita l’any 1713 després de la marxa dels exèrcits aliats austriacistes arran del Tractat d’Utrecht, el seu equipament, formes de combat, organització militar, simbologia utilitzada (banderes), logística i fortificacions de la Barcelona de l’època. Un dels aspectes que criden més l’atenció del llibre és la constatació del caràcter multiètnic de l’Exèrcit Català, donat que havia acollit els soldats de diverses nacionalitats que no s’havien embarcat cap els seus països el 1713. Tanmateix, l’element ètnic que predominava era el català.

Gràcies al llibre, doncs, podem seguir el procés de formació de l’Exèrcit Català després que la Junta de Braços (el Parlament del Principat) decidís la no-rendició al Borbó el juliol de 1713. És evident que la formació d’un exèrcit reglat, modern, era possible només en un país amb estructures estatals. L’existència d’un parlament i la capacitat de formació d’un exèrcit, dos elements bàsics per considerar com a estat un territori determinat.

L’autor posa en relleu la tradició militar d’arrel autodefensiva i la cultura generalitzada d’ús d’armes dels catalans de l’època. En aquest sentit no m’he pogut estar de transcriure aquestes línies (pàg. 85) del llibre que expliquen perfectament aquesta idea: “Els catalans disposaven d’armes i sabien fer-les servir, i en el seu imaginari la possessió, el maneig i l’ostentació d’armes era un símbol sagrat que els identificava com a persones lliures en un poble sobirà”.

Com a historiador he de dir que estic completament d’acord amb la crítica de l’autor a les patums que han dominat el món universitari català, en aquest cas en l’àmbit historiogràfic, que han menyspreat i desencoratjat la recerca sobre història militar catalana, entre d’altres temes d’estudi. Segons l’autor, aquesta escola historiogràfica marxista catalana ha estat tutelada per certs sectors polítics (tornant a citar l’autor) “que van dictar temes, prioritats i ritmes” (pàg. 20). Per aquesta escola “Els temes militars eren considerats propis de l’èpica romàntica o de la ideologia militarista i per tant no rellevants, sempre conseqüència i mai causa, i per tant sense el suficient prestigi acadèmic. Aquesta realitat fàctica se sumava a la derrota catalana de la Guerra Civil que havia provocat en l’imaginari català un rebuig a tot allò referit a casuístiques militars, que alhora era producte d’una imposició en tant que el nacionalisme espanyol propiciava l’oblit sobre els conflictius aspectes militars de la història de Catalunya. Qualsevol que s’interessés per les variables militars d’un context històric podia ser titllat de militarista o fins i tot de feixista” (pàg. 19).

En tot cas, aquesta és una obra de referència per al coneixement d’un conflicte bèl·lic el desenllaç del qual propicià la pèrdua de l’Estat català, que des d’aleshores encara no hem tornat a recuperar.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Maçanet de Cabrenys: un poble a la ratlla d’una frontera artificial. Apunts per a la seva història militar fins a 1675

Els rastres que la història ha deixat a Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà) han esdevingut testimonis petris, exemples silenciosos del passat de Catalunya, en un indret que la diplomàcia i els canons de països estrangers (França i Espanya) van convertir, fa tres segles i mig, en terra d’una frontera artificial, postissa.

Maçanet de Cabrenys, com gairebé tots els pobles i viles de la Catalunya naixent, fa mil anys, era una vila emmurallada. Un recinte fortificat, la força, protegia el clos on hi havia el castell (on hi vivia el senyor de Maçanet i llur família), l’església parroquial i les cases dels seus habitants.

A més del castell de Maçanet (descrit gairebé pedra per pedra per l’estudiós maçanetenc Pere Roura i Sabà al programa de la festa major d’estiu de Maçanet de 2002), en el terme també hi havia altres castells, com el de Falcó, el de Grillera, el de Cornell, el castell o força de la Masó, el Palau del Pi (aquests dos darrers eren pròpiament masos fortificats) i el castell de Cabrera.

Aquest darrer castell, el de Cabrera, encimbellat en un veritable niu d’àligues, la roca de Cabrera, situada a 850 metres d’alçada, ja fou pres i destruït per l’exèrcit francès el 1288, en el marc de les guerres que enfrontaven la monarquia catalano-aragonesa i la francesa a les darreries del segle XIII. El creixement del poble va fer que entre 1390 i 1410 es fortifiqués també el barri de la Borriana.

En època moderna Maçanet i aquesta part del país foren l’escenari de continuats enfrontaments bèl·lics. Es té constància que al 1570 l’antic hospital de Maçanet, situat al carrer Borriana, era destruït per acció de guerra, segurament en el marc de les guerres de religió franceses. Tanmateix, el geni de la nostra gent també s’havia d’esmerçar en bastir construccions de caire civil, per a les necessitats de transport quotidianes, com el pont de Can Saguer, proper al mas d’aquest nom i que veiem en una de les fotos que il·lustren l’article.

Fou en època moderna quan Catalunya va patir cruelment la circumstància geogràfica de viure encaixonada entre dues potències imperialistes, França i Espanya. L’any 1640 els catalans del Principat es revoltaven contra Espanya, farts d’abusos per part de les tropes hispàniques allotjades al país. Els francesos, durant aquesta contesa, l’any 1653, saquejaren l’església de Sant Briç del poble de Tapis (terme de Maçanet) i en cremaren els llibres d’òbits. La mateixa sort va córrer el poble de Maçanet, incendiat i saquejat. Així ho conta Geroni de Real a la seva Crònica (citat per Pere Roura):

“Mana lo baro de Sabach posar foch a Massanet i cremar-lo i se cremaren de les tres parts les dues de les cases”.

El resultat de la conflagració fou la segregació dels comtats del nord amb capital a Perpinyà (la segona ciutat més important del Principat, just després de Barcelona) i la seva annexió a França, això si, amb la connivència d’Espanya. Els catalans del nord, que no s’havien resignat a formar part de la Corona Francesa, es revoltaren contra els ocupants. Aquest conflicte ha estat magistralment novel·lat per Joan Soler i Amigó a la seva obra “Rebels a tramuntana” (Columna, 2003), on també apareix el setge de Maçanet, del qual en parlarem tot seguit.

Els rebels nord-catalans, els angelets, amb l’ajut dels miquelets, tropes irregulars catalanes, van mantenir la seva revolta contra els francesos fins ben entrada la dècada de 1670. Aquells anys Maçanet era plaça forta de miquelets, una cinquantena de catalans del terç de la ciutat de Barcelona, comandats pel capità Josep Boneu. A finals de juliol de 1675 una columna de 1500 homes de l’exèrcit francès dirigida pel general Le Bret atacà i posà setge a Maçanet. El capità Boneu, segons Pere Roura, “es defensà aferrissadament pam a pam pels carrers i finalment es féu fort a l’església, on els francesos enderrocaren part d’un contrafort”. La batalla acabà amb la rendició i posterior saqueig i crema de Maçanet.

Amb un passeig pel centre històric i els voltants de Maçanet de Cabrenys, vila en la qual encara romanen restes de la poliorcètica de l’època, n’hi ha prou per copsar com en època moderna, segles de continuats enfrontaments dels catalans amb França i Espanya, es va haver de modelar l’entorn més immediat en funció de les necessitats defensives. Muralles, espitlleres, torres de defensa, valls o fossats al voltant dels murs, i altres construccions d’autodefensa eren vitals per a la supervivència dels nostres avantpassats. Aquests elements defensius han gairebé desaparegut en molts pobles i ciutats del país. El creixement demogràfic i urbanístic (però també la manca de sensibilitat envers el patrimoni arquitectònic autòcton) n’és responsable.

Tanmateix, hem d’evitar que la memòria d’aquest passat convuls, que el record de l’intent de destrucció de la Nació Catalana que s’esdevingué entre 1640 i 1714 per part de França i Espanya, s’esvaeixi. Hi ha molta gent interessada en la desmemòria nacional dels catalans. Són els mateixos que ara i avui volen una Catalunya provinciana, decadent, subordinada, “multicultural” (en comptes de catalana), i de parla castellana, bastida sobre les cendres de la nostra cultura mil·lenària. El nostre coneixement de la cultura, història, territori i patrimoni catalans els deixa sense arguments.

Imatges de Maçanet de Cabrenys:

1- Portella del cementiri
2- Portella del molí
3- Portal de la ribera
4- Pont de Can Saguer
5- Església de Sant Briç, al poble de Tapis
6- Espitlleres vistes des de sota, des dels valls. A dalt hi ha el carrer de les Dòmines
7- Una vista de Maçanet


Bibliografia

Hernàndez, Francesc Xavier “Història militar de Catalunya. Vol. III: La defensa de la Terra”, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 2003
Roura i Sabà, Pere “Maçanet de Cabrenys. Història i natura”, autoeditat, Figueres, 1999
Roura i Sabà, Pere “Els castells”, al programa de la festa major d‘estiu de Maçanet de Cabrenys, 2002

dissabte, 10 d’octubre del 2009

Correllengua 2009 Blanes per Acció Cultural es Viver

Són temps difícils per la llengua, tal com dirien els Mesclat en la seva cançó “Revolta permanent”. És per això que de l’associacionisme català n’ha sorgit la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL), que cada any organitza el Correllengua arreu dels Països Catalans, conjuntament amb Acció Cultural del País Valencià al sud del país i Obra Cultural Balear a ses Illes. El Correllengua és una iniciativa que pretén dur al carrer i normalitzar la llengua catalana, de forma lúdica i, a voltes, didàctica, mitjançant activitats participatives de tota mena. Una multitud d’altres associacions, aquestes més petites i de caire local, són les que fan possible l’arribada del Correllengua a tots els racons de la nació. Recordem que el lema d’enguany del Correllengua és “Llengua, cultura i llibertat”.
Una d’aquestes entitats és Acció Cultural es Viver que, per tercer any consecutiu, organitza el Correllengua a Blanes. El passat dissabte 26 de setembre fou el dia triat per portar el Correllengua a la nostra vila. Les activitats varen començar a les cinc de la tarda a la Plaça dels Dies Feiners, indret on es varen desenvolupar la major part de les activitats que es feren aquella tarda. Mentrestant, i durant tota la tarda, es podia fer intercanvi de llibres en català a la paradeta que tenia la gent des Viver.

A les cinc, doncs, va començar un espectacle d’animació per a infants, a càrrec de Santi Ortiz. Un bon nombre de criatures, acompanyades dels seus pares i mares, s’aplegaren a la plaça per divertir-se amb els jocs i cançons del músic. Acabada l’actuació començà una xocolatada popular que féu les delícies de petits i grans.

Tot seguit, passades les sis, arribà la Colla de Bastoners de Sant Celoni que, amb els seus balls, marcà l’inici de la cercavila, que sortí en direcció cap el carrer Ample. Obria la comitiva la pancarta amb el lema “Un poble, una llengua”, seguida d’un parell de cap-grossos, el gegant, els bastoners i els infants de l’Esbart Joaquim Ruyra. La comitiva, en manifestació, tombà carrer de Raval avall, girà per la Muralla i al capdavall del carrer enfilà el passeig de Dintre per tornar a la Plaça dels Dies Feiners.

Un cop allí, i després de la lectura del manifest del Correllengua d’enguany per part d’un membre des Viver, la mainada de l’Esbart féu alguns dels seus balls fins que arribà l’hora de começar l’actuació d’en Pere de les Cabres, un trio olotí de música tradicional i popular catalana. El concert, que acabà cap a les nou del vespre, va servir per cloure una altra jornada de militància per la llengua catalana.

Tanmateix, el Correllengua continuarà unes setmanes més, fins el 7 de novembre, dia en què, com cada any, es tancarà a Perpinyà. Enguany es commemoren els 350 anys del Tractat dels Pirineus, pel qual les comarques del nord del Principat de Catalunya foren annexades a la corona francesa. Des de La Renaixensa animo a tothom a acudir a Perpinyà a donar suport en aquell 7 de novembre els nostres compatriotes del nord dels Pirineus, que lluiten per la nostra llengua i la nostra nació en un entorn molt més difícil que no pas nosaltres.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Marxa de Torxes per la Independència de Blanes (10 de setembre de 2009)

El passat 10 de setembre Acció Cultural es Viver tornà a organitzar, com cada any, la Marxa de Torxes de Blanes, en el marc de la campanya nacional Marxes de Torxes per la Independència (http://www.marxadetorxes.cat/). La Marxa sortí de davant de l’Ajuntament de Blanes, a dos quarts de dotze de la nit, al passeig de Dintre per culminar al cim de Sa Palomera, on s’havia de canviar, per dos dies, la bandera nacional catalana que hi oneja tot l’any, per una de catalana amb estel, que simbolitza la llarga lluita del poble català per la seva llibertat. L’acte és un homenatge a aquesta bandera de cultura i llibertat i a tots aquells catalans que s’han sacrificat per la Nació Catalana des dels seus orígens fins a avui, en especial a aquells que han mort per la seva Llibertat, des de Pau Claris (1586-1641) fins a Guillem Agulló, passant pel general Josep Moragues (1669-1715), Francesc Macià i Ambert “Bac de Roda” (S XVII-1713) o Jaume Compte (1897-1934), a més de milers d’altres màrtirs anònims.

Una vuitantena de blanencs sortiren amb llurs atxes enceses, en direcció a Sa Palomera, acompanyats per l’estelada que havia d’onejar al màstil que hi ha a la roca i pel cant de la versió antiga de l’himne nacional “Els Segadors”. Un cop davant del monument al president màrtir Lluís Companys, assassinat el 1940 pels nacionalistes espanyols precisament per ser president de Catalunya, un grup de músics interpretà els himnes dels Països Catalans, “Els Segadors” i “La Muixeranga”, davant d’una estelada gegantina desplegada des de l’edifici contigu al monument.

Allí es reprengué la Marxa vers el cim de Sa Palomera on, entre el cant espontani de “Els Segadors” i el foc de les torxes, s’hissà l’estelada catalana, que onejà lliure, majestuosa, agitada pel vent que venia de mar. Durant dos dies les estelades de Sa Palomera i de davant del monument a Lluís Companys dignificaren la nostra vila, tot marcant el camí que el nostre poble ha de trescar per assolir l’alliberament, així com la justícia social, i el millorament econòmic i cultural de tots els ciutadans i ciutadanes catalans.
Fotografies d'Elisabet Gispert i gentilesa de "Celobert".