dissabte, 25 de juliol del 2009

30è aplec del Pi de les Tres Branques

El passat diumenge 19 juliol s’esdevingué la diada patriòtica del Pi de les Tres Branques (Castellar del Riu, Berguedà), que enguany celebrava la seva trentena edició des que, d’ençà de 1980, es fa el tercer diumenge de juliol. La organització de l’esdeveniment anava a càrrec dels ajuntaments de Castellar del Riu i Berga, així com del Casal Panxo de Berga i dels Geganters d’Espinalbet.

Vàrem arribar en cotxe al Pi cap a les onze del matí i abans de les 12 del migdia ja començava l’acte cultural davant del Pi Vell, amb presentació a càrrec del berguedà Fermí Riu. Els que érem aplegats en aquell indret muntanyenc, davant del majestuós pi que mossèn Cinto Verdaguer immortalitzà en el seu poema “Lo Pi de les Tres Branques”, vàrem poder gaudir d’una cercavila encapçalada pel rei En Jaume, encara infant, amb la seva cort d’infants i assistents, els gegants d’Espinalbet i un grup de grallers berguedans.

Ja davant del Pi Vell es féu lectura, a càrrec també de dos infants, na Salut i en Melcior Puig, del poema “Lo Pi de les Tres Branques” del poeta nacional per excel·lència de la Renaixença, mossèn Cinto Verdaguer. Cal destacar que tots dos petits van recitar el poema a la perfecció. Just després es féu la ofrena floral al Pi.

En acabat, una sèrie de representants de les principals entitats dels diferents tres grans territoris dels Països Catalans, aplegades en la Federació Llull, ens adreçaren els patriòtics missatges de llurs respectives entitats. En primer lloc, en Toni Reig, d’Òmnium Cultural, seguit d’en Tomeu Martí, de l’Obra Cultural Balear i finalment n’Antoni Lluís Trobat, d’Acció Cultural del País Valencià. Posteriorment, dos altres representants de la societat civil catalana feren llurs parlaments: en Víctor Cucurull, que va venir de part d’Acte de Sobirania, i el músic Francesc Ribera (Titot), el qual ens encomanà llur optimisme i llurs ganes de treballar per la nostra independència nacional. Per cloure aquest acte la Cobla Pirineu féu una audició de sardanes, al so de les quals una part del públic es va posar a ballar.

Posteriorment, al Pi Jove, es féu un acte polític, en què van parlar el regidor de la CUP de Berga, Natxo Romero i l’estudiant Tomàs Sayés.

Cal destacar la presència de força paradetes d’entitats patriòtiques, que venien material independentista i llibres d’història i cultura catalana, en una de les quals vaig adquirir una preciosa postal, obra del pintor Ramon Casas, amb la figura del rei En Jaume, creada amb motiu del setè centenari del naixement del Conqueridor (1208-1908), que reprodueixo aquí. Destaco també una parada de joves patriotes (als quals els vaig comprar una samarreta) i la de la gent de les conegudes samarretes de Catimperium ( http://www.catimperium.cat/ ), moltes de les quals amb il·lustracions de l’amic i gran dibuixant Oriol Garcia i Quera.

A les dues ens vam posar a dinar. Una colla de voluntaris havien fet un arròs popular, que vàrem devorar amb delit juntament amb un bon entrepà de botifarra preparat pel jovent del Casal Panxo de Berga, que havien muntat també un servei de barra.

Mentrestant, de fons, sota els arbres i mentre dinàvem, sentíem les versions de populars cançons catalanes interpretades pels Improvisats i la Brigada Avel·lina.

Cap a les quatre de la tarda, vàrem enfilar el camí de retorn cap a Blanes, tot i que, segons el programa d’actes, encara mancava la xerrada d’en Joan Soler i Amigó (autor de la gran novel·la “Rebels a tramuntana”, Editorial Columna, 2003, sobre la lluita dels angelets de la terra de la Catalunya Nord el segle XVII), titulada “El sentit tradicional i actual dels aplecs”, una cantada de cançons populars i una rotllana de comiat amb el cant de “L’estaca” i “L’hora dels adéus”.

dimecres, 15 de juliol del 2009

Rescatats de l’oblit. L’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans recorda Morera, Palau, Toldrà, Casals, Pahissa, Salvador i Serra

Fa anys vaig arribar a la conclusió que llegir premsa catalana, escrita (i sobretot pensada) en català, és un tot un antídot contra la substitució lingüística, cultural i nacional a què el poble català fa 300 anys que està sotmès. La premsa nostrada ens allibera, ni que sigui momentàniament, de la mentida, els insults, la demagògia i la decadència cultural que els mitjans de comunicació espanyols ens imposen quotidianament. La premsa en català ens informa d’allò que passa al món des d’una perspectiva nacional catalana, no pas espanyola, i ens assabenta dels problemes que ens afecten realment als catalans.

Una de les publicacions catalanes més prestigioses és el setmanari “El Temps”, dirigit des de València i amb redaccions a Barcelona i Palma. És un setmanari catalanocèntric, pensat i escrit en català, amb els Països Catalans com a marc nacional de referència, i de qualitat. El conec des de fa uns quinze anys (mitja vida meva), però des de fa uns mesos el compro cada setmana, i ha estat gràcies a la seva lectura que he conegut força propostes culturals catalanes d’allò més interessants.

Així, gràcies a l’article “Un simfonisme inesperat” de Francesc Fontbona (“El Temps” nº1292, 17 de març 2009), m’he assabentat de l’existència de dos discs d’obres simfòniques d’autors catalans del segle XX, interpretades per l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans (OJIPC). Els autors són Enric Morera, Jaume Pahissa, Pau Casals, Manuel Palau, Eduard Toldrà, Joaquim Serra i Matilde Salvador, i les seves obres, segons Francesc Fontbona, són “d’una notable qualitat”, encara que desconegudes per la gran majoria dels afeccionats a la música culta del nostre país, donat que, segurament (almenys algunes d’elles), mai no havien estat enregistrades fins ara.

La meva descoberta no s’ha limitat als dos discs. Desconeixia l’existència mateixa de l’OJIPC. L’Orquestra, segons explicació que es pot llegir al llibret dels dos CD’s (per cert, llibrets magníficament presentats), “neix a Mallorca l’any 2004, impulsada per Forum Musicae, Centre de Dinamització dels Ensenyaments Musicals a les Balears, [...] que aplegui joves d’entre divuit i vint-i-sis anys, dels set espais diferents de la mateixa cultura (l’Alguer, Andorra, Catalunya, la Catalunya Nord, la Franja de Ponent, les Illes Balears i el País Valencià)”. L’Orquestra rep el suport institucional de la Generalitat de Catalunya, els Consells insulars de Mallorca i Menorca, i la Diputació de Girona, així com de l’entitat bancària Sa Nostra i de l’Institut d’Estudis Baleàrics.

Reconec que no sóc gaire versat en la música culta. Els meus coneixements es limiten a haver escoltat obres de Vivaldi, Mozart, Txaikovski, i sobretot dels que més m’agraden, Rimski-Korsakov, Grieg, Wagner o Sibelius. Tot i aquestes meves limitacions, vaig voler adquirir aquests dos CD’s i els vaig demanar a l’establiment de Barcelona on, segons Francesc Fontbona en el seu article es podien trobar, l’Espai Mallorca (http://www.espaimallorca.cat/). Me’ls varen enviar per correu, de manera que els vaig pagar contra reembors.

Els dos discs són el producte de l’enregistrament fet en directe a l’Abadia de Sant Miquel de Cuixà (el Conflent), a la Catalunya Nord, interpretades en un concert per la OJIPC dirigida per Salvador Brotons el dia 24 d’agost de 2006. Són editats per Forum Musicae, la Universitat Catalana d’Estiu i Solfa Recordings, amb la col·laboració de Caixa Sabadell, Catalunya Música i la Fundació Lluís Carulla. És de destacar la qualitat de les obres interpretades i dels seus joves intèrprets.

En el primer disc podem trobar-hi la “Marxa Burlesca” (1936), de Manuel Palau (1893-1967), compositor d’Alfara del Patriarca (l’Horta); d’Enric Morera (1865-1942), un dels principals representants del nacionalisme musical català de finals del segle XIX i principis del XX, tenim “Indíbil i Mandoni” (obra composta la darrera dècada del segle XIX, d’evidents ressonàncies wagnerianes, l’inici de la qual, personalment, em recorda els primers moments de les obertures de “Tristany i Isolda” i “El crepuscle dels déus”, de Richard Wagner), “Pàtria” (1892) i “Somni” (interpretada l’any 1895 al Teatre Líric de Barcelona); a continuació trobem “Camperola”, d’Eduard Toldrà (1895-1962); i finalment la sardana “Sant Martí del Canigó” (1943), de Pau Casals (1876-1973) adaptada a orquestra simfònica.

En el segon disc hi ha l’esplèndid ballet “El rossinyol i la rosa” (1958) de la compositora castellonenca Matilde Salvador (1918-2007); el bell poema simfònic “Puigsoliu” (1957) del compositor de Peralada (Alt Empordà) Joaquim Serra (1907-1957); i el poema simfònic “El combat” (1906), l’obertura per a orquestra “A les costes mediterrànies” (1905) i la sardana “Recordant Vic” (1954) del també wagnerià compositor barceloní Jaume Pahissa (1880-1969).

Són dos discs que ens demostren la genialitat dels compositors que ha tingut la nostra nació des de finals del segle XIX fins a mitjans del segle XX, així com la força amb què puja una nova generació de músics intèrprets (i potser també compositors) de música culta catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer, passant per Palma i Maó. Tant els uns, els antics compositors ja traspassats i el seu riquíssim llegat musical injustament postergat per la poca autoestima que tenim els catalans pels productes culturals nostrats, com els altres, els joves músics d’avui, mereixen un vot de confiança sincer, fins i tot patriòtic, per part de tots nosaltres, catalans.

dimarts, 7 de juliol del 2009

Joan Ramon Resina: una visió alternativa de la Guerra de 1936-1939

El passat diumenge 21 de juny vaig llegir la secció “La crònica” del diari “El Punt”, que aquell dia duia per títol “El barretinaire lúcid”, en què el periodista Carles Ribera ens reportava la conferència pronunciada pel professor Joan Ramon Resina (cap del departament d’Estudis Ibèrics i Llatinoamericans de la universitat de Stanford, als Estats Units) el divendres 19 de juny a la Universitat de Girona.

En la seva conferència (titulada “L’angle mort de la memòria històrica: la repressió de Catalunya en l’imaginari històric espanyol”), i segons la crònica del diari “El Punt”, el professor Resina, contràriament a allò que ha defensat majoritàriament la historiografia oficial, afirmà que l’aixecament militar de 1936 que provocà la Guerra dels Tres Anys (1936-1939) fou bàsicament un cop d’estat dut a terme per a liquidar el “problema catalán”. Resina asseverà que “Si els nazis van iniciar un procés de germanització per mitjà d’una dessemitització, a Espanya es va buscar una descatalanització de la política i la cultura espanyoles. [...] En absència dels jueus, el paper de boc expiatori en la construcció del feixisme espanyol el fan els catalans”.

Aquest ideari, afegí Resina, era compartit per bona part de les esquerres republicanes espanyoles del moment, principalment pel president de la República, Manuel Azaña (que havia dit que s’havia de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys per tal de mantenir sotmesos als catalans), i pel president del govern espanyol, Juan Negrín. Recordem també el càstig que fou per a Catalunya la instal·lació a les nostres terres del govern de la República Espanyola, més preocupat en combatre el catalanisme i la cultura catalana que no pas en deturar l’avenç de l’exèrcit feixista espanyol. No en va Manuel Azaña va deixar escrita al seu diari una frase que ho diu tot de la seva ideologia espanyolista: “Y si esas gentes [es refereix al president basc Aguirre i als catalanistes] van a descuartizar España, prefiero a Franco”. Una frase molt semblant a aquella que va ser pronunciada per algun capitost de la rebel·lió espanyolista del 18 de juliol de 1936 i que deia: “Es mejor una España roja, antes que rota”.

El professor Resina, doncs, va atacar les línies de flotació que sostenen el discurs de la historiografia que ha escrit la història oficial de la mal anomenada Guerra Civil Espanyola. És a dir, el mite que s’ha construït que aquella fou, bàsicament, una guerra que enfrontà “les dues Espanyes”: l’Espanya de dretes, fosca, reaccionària, i feixistoide amb una Espanya d’esquerres, moderna, democràtica i avançada socialment, una Espanya aquesta darrera, sigui dit de passada, pretesament respectuosa amb la identitat dels territoris no castellans. Una guerra que representava el primer capítol de l’enfrontament d’abast mundial entre el feixisme i el comunisme. Una guerra, segons aquesta historiografia oficial, que no va pas tenir res a veure amb una agressió militar contra Catalunya, una agressió que tenia com a objectiu el genocidi cultural, lingüístic i fins i tot físic (si haguessin pogut) de la Nació Catalana.

Veiem com hi ha veus dins de la historiografia catalana que no s’amaguen de posar al descobert les trampes que ens han parat aquells que han construït una història de la Guerra de 1936-1939 de cartró-pedra, de bons (el conglomerat republicà) i dolents (els militars revoltats). Una història que ens vol fer empassar rodes de molí, com ara aquella mentida que diu que “hi ha una Espanya que ens entén” (l’Espanya d’esquerres, representada avui en dia pel PSOE i el 1936 per la República Espanyola), contraposada a una Espanya ultradretana (el PP avui; Franco durant quatre dècades). Quan, en realitat, d’Espanya, per als catalans, només n’hi ha una, la de les dretes i les esquerres espanyoles, la que ens vol anorrear com a nació.

Per cloure el seu article, l’autor cita una frase pronunciada per aquest intel·lectual lliure i autocentrat nacionalment (qualitats que potser li provenen pel fet de viure i treballar lluny d’aquesta Catalunya ocupada per Espanya) que demostrà ésser el professor Resina, que tots els catalans ens hauríem de prendre molt seriosament si tenim dignitat i ens estimem la nostra cultura i el nostre país:

“Pensar-se que l’espanyol és una llengua per anar pel món és una prova que conservem la marca de l’esclau. No dominar l’anglès ens fa perdedors.”