diumenge, 20 de juliol del 2008

Les foguerades patriòtiques de Sant Joan de fa un segle. Segona part

L’èxit de les fogueres patriòtiques de1906 provocà que l’any següent un gran nombre d’entitats catalanistes de molts indrets de la nació s’adherissin a la nova crida d’aquell any. El principal impulsor de la iniciativa, el capelladí Amador Romaní, va recollir notícia de 113 fogueres patriòtiques l’any 1907. Fins i tot el poeta Joan Maragall arribà a dedicar un poema als focs patriòtics de 1907, publicat a “El Poble Català”, el juny d’aquell any. Maragall, en el seu poema, deia d’aquests focs que “Cal que’s vegin de Valencia, de Ponent y de Llevant”, fa referència al poble occità (“Miracle! Gent d’Occitania, l’esprit d’Oc s’ha despertat!”), i el finalitza així: “y’l crit d’una sola llengua / s’alsi dels llocs més distants / omplint els aires encesos / d’un clamor de Llibertat!”.

L’actiu dinamitzador cultural i catalanista blanenc Joan Ribas i Carreras s’afegí a la crida de les foguerades patriòtiques amb un article aparegut a “La Costa de Llevant” titulat “Fochs de Patria” (LCDL 22 juny 1907), en el qual informa del procés de recuperació de Francesc Cambó (important dirigent de la Lliga Regionalista que el mes d’abril havia estat víctima d’un atemptat lerrouxista) a la masia de la Pedra (o la Roca) del Ram de Canet. En Ribas i Carreras volia que els focs es convertissin en un homenatge a Cambó:

“A encéndrer aquesta vetlla foguerades en tots los cims; á dirho ab parla de foch perqué els própis y els estranys ho sápigan, que’ns sentím granment honrats d’hostatjar en nostre terme al il-lustre ferit, al qu’ab sa sanch viriosa sagellá y enfortí l’espléndida Solidaritat Catalana! Que pregónin els nostres fochs de germanor, que’l batallador ha entrat en prometedora convalescencia, ab els ayres salutífers de la Masía de la Pedra del Ram. [...] Companys nacionalistas y solidáris de la Costa de Llevant; á encimarar fochs per Catalunya y per testimoniar afecte d’hospitalitat y goig de milloría á En Francesch Cambó, el benemérit propulsor de las reivindicacions patrias”.

Blanes fou una de les poblacions del país on es van fer foguerades patriòtiques, en el nostre cas al cim de la muntanya de Sant Joan. Les cròniques ens informen que:

“La foguera que’l vespre de la vigilia varen encendre al cim de la montanya d’aquest nom [Sant Joan], els autonomistas y nacionalistas, agafá grans proporcions per lo que tením la seguretat que havía de ser vista desde termes forsa llunyans: també se’n varen encendre per la vila en nombre bastant regular” (LCDL 29 juny 1907). Darrera d’aquesta foguera hi devia haver l’efímer Aplec Nacionalista de Blanes, impulsat bàsicament pel mateix Ribas i Carreras, entre d’altres personalitats.

Altres pobles dels voltants també en varen fer. A Malgrat, els nacionalistes, sobretot la gent més jove, agrupats al voltant del Centre Autonomista Malgratenc, en varen fer un dalt del turó d’en Serra:

“En la revetlla de Sant Joan algun joves, verdaders aymants de nostra terra, entusiasmats per la iniciativa de la “Veu de Capellades” y no volguent ésser menys patriotas que’ls nostres confrares d’altres poblacions de Catalunya, iniciaren la conveniencia de secundar tan hermosa idea, á quin efecte el “Centre Autonomista Malgratench” organisá dit acte, que fou una verdadera vetlla d’alegría y germanor. A dos quarts de vuit del vespre sortiren els expedicionaris cap al turó d’en Serra, (una de las montanyas més altas dels voltans); un cop á dalt se feren els preparatius y poch abans de las nou, s’encengueren fochs de bengala y al punt de las nou s’encengué la foguera, se tiraren coets, y mentres anava cremant s’entoná el nostre himne y ballaren sardanas” (LCDL 6 juliol 1907). Veiem com els cants i les danses patriòtiques hi eren presents.

A Canet també se’n va fer una, de foguerada patriòtica, en aquest cas al cim de Pedra Castell:

“En la revetlla de Sant Joan, un estol de catalanistas pujaren á Pedra-Castell, el foch patriótich, que’l feren durar uns set quarts d’hora. Se’n vejeren molts en los cims de las montanyas de tota la costa, com á llantias que illuminavan la foscor de la nit” (LCDL 29 juny 1907).

Altres poblacions properes on se’n varen fer (segons relació feta per Amador Romaní) foren Tossa (Puig del Molí de Vent, Cap de Tossa), Arbúcies (Castell de Montsoriu), Arenys de Mar (Pic de la Pietat), Sant Feliu de Guíxols (Turó de l’Home), Vilassar de Mar (Castell de Burriac) i Cabrera de Mar (Cim de Sant Joan).

Se’n varen fer també a la Catalunya Nord, per part de la Secció Canigó del Club Alpí, per iniciativa del bisbe de Perpinyà, Carselade del Pont, al cim de Puigbarbet, al Canigó, i a Mallorca, al cim del Puigmajor, per part dels catalanistes d’Alaró, els quals, l’any 1908, des del periòdic “Manyoch Regionalista” d’aquest poble, feren una crida a tots els mallorquins a fer fogueres als cims de les muntanyes de cada poble la nit de Sant Joan.

El 1908, com veiem, també se’n varen fer. Des de Pineda se’n veien en “alguna montanya” (LCDL 27 juny 1908), i a Calella sabem que se’n va fer una:

“En el sens nombre de fochs simbolisadors de l’unió y germanor dels fills de nostra terra, que tingueren lloch en la vetlla de Sant Joan en diferents indrets elevats de Catalunya, respongueren hermosament els socis de l’Associació Nacionalista fent també una gran foguera en lo cím de la montanya anomenada de can Carreras, la qual produhía magnífich efecte”.

Els anys següents se’n van seguir fent, encara que cada cop menys. El 1909 es féu una crida a “La Costa de Llevant” per fer-ne una a Tossa (LCDL 12 juny 1909), en la qual es posa en relleu el motiu pel qual se’n feien menys, que no era un altre que l’inici del trencament de la Solidaritat Catalana, un moviment molt ample, però alhora fràgil. Per això, ens informa “La Costa de Llevant”, la gent de Capellades féu una altra crida als catalans per reviscolar els focs patriòtics. Però això ja no era possible.

Pensem que la foguera de Tossa no es va arribar a fer, donat que no n’hem trobat pas notícies a “La Costa de Llevant”, i aquesta devia ser la tònica general arreu del país. Només les entitats més properes al nacionalisme radical i el catalanisme d’arrel popular i obrera en van seguir fent durant un temps, amb el desig de mantenir encès el foc de la Solidaritat Catalana. Una d’aquestes entitats fou el Centre Catalanista Gent Nova de Badalona (en concret la seva secció excursionista), que el juny de 1909 anuncià una foguera al turó de la Font d’en Mora (“Gent Nova”, 19 juny 1909). Tenim notícia, gràcies al malaguanyat historiador Jaume Colomer, que el 1912 se’n varen fer, una de les quals la del cim de Sant Pere Màrtir, a la serra de Collserola, organitzada per un col·lectiu nacionalista, el Grup Catalanista La Davantera. En l’acte hi féu un parlament Domènec Martí i Julià, president de la Unió Catalanista.

Les foguerades patriòtiques de 1906, 1907 i els anys posteriors foren la primera manifestació en la qual es féu palesa la significació patriòtica que des d’aleshores prendrien els tradicionals focs de Sant Joan arreu dels Països Catalans. El 1933 l’entitat patriòtica Palestra organitzà la Crida del Foc, en commemoració del centenari de la Renaixença, un esdeveniment calcat del de les foguerades patriòtiques d’inicis del segle XX, que aconseguí que la nit del dissabte 8 d’abril d’aquell any s’encenguessin multitud de focs de significació patriòtica a molts cims del país. El 1947, amb motiu de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, i en plena dictadura de Franco, també es van fer moltes fogueres en cims muntanyencs. Des del 1955 la Flama del Canigó encén les fogueres de Sant Joan dels Països Catalans, mentre que la Flama de la Llengua catalana té el seu origen el 1968. Més recentment, el passat 2007, diverses entitats valencianes varen encendre llums (ara ja no es poden fer focs) la nit del 25 d’abril als cims de diverses muntanyes per commemorar els 300 anys de la pèrdua de les llibertats nacionals al País Valencià i per recordar que el nostre poble segueix essent un poble viu.
Imatges: Joan Maragall al Montseny; Castell de Sant Joan de Blanes.


Fonts consultades:

“Gent Nova” de Badalona, 19 juny 1909
“La Costa de Llevant” (Arxiu Municipal de Blanes)
Castellví, Jordi “Les “foguerades patriòtiques”. La invenció d’un nou ritual identitari (1906-1907)”, dins Caramella Revista de Música i Cultura Popular, núm. 13, Prats de Lluçanès (Osona), juliol-desembre 2005
Colomer, Jaume “La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917)”, Columna Assaig, Barcelona, 1995

Article publicat al Celobert de Blanes (nº 59, juny/juliol 2008) i Malgrat (nº14 juny/juliol 2008).

dijous, 10 de juliol del 2008

Les foguerades patriòtiques de Sant Joan de fa un segle. Primera part

En aquest article parlarem d’un fenòmen que s’esdevingué a la Catalunya de principis del segle XX, del qual molt poca gent en deu tenir notícia, i que l’investigador Jordi Castellví ha donat a conèixer darrerament: les fogueres patriòtiques de la nit de Sant Joan.

El present article i la seva segona part estan basats en el treball d’investigació de l’esmentat autor i en les meves recerques al setmanari “La Costa de Llevant”, més altres aportacions hemerogràfiques.

El novembre de 1905 es produí l’assalt de desenes d’oficials de l’exèrcit espanyol a les seus barcelonines de les publicacions catalanistes “Cu-cut!” i “La Veu de Catalunya”. Aquesta era la resposta dels militars a un acudit del dibuixant Joan G. Junceda publicat a l’esmentada revista satírica “Cu-cut!”, considerat ofensiu per l’exèrcit espanyol. El govern espanyol, lluny de condemnar l’acció violenta, hi donà suport mitjançant l’elaboració de la Llei de Jurisdiccions, que penava els fets que hom considerava ofensius per als símbols d’Espanya (bandera, exèrcit, monarquia...). Aquesta llei, el 1906 portà a la majoria de forces polítiques catalanes a fer pinya en una gran coalició electoral, la Solidaritat Catalana.

En aquest context d’efervescència catalanista, des de les planes del periòdic “La Veu de Capellades” (2 de juny de 1906), d’aquest poble de la comarca de l’Anoia, sorgí una original iniciativa: que per la nit de Sant Joan que s’acostava, a arreu de Catalunya s’encenguessin grans fogueres als cims més elevats de cada poble i cada comarca, en senyal de germanor de tots els catalans.

“La Veu de Capellades” es feia ressò de la idea d’un grup de capelladins de pujar a l’encimbellat castell de la Pobla de Claramunt, per encendre-hi una gran foguera per Sant Joan. La gent de Capellades, però, no volia que aquella iniciativa restés reclosa només al seu poble, “y per aixó convoquém á tots els cataláns de cor [...] pera que en ses comarques respectivas realisin un acte consemblant, aixecantne fogueradas missatjeras d’un sentiment germanívol, en tots els antichs castellots ó atalayas morescas que restan escampadas en tots els indrets de Catalunya.”

Com aconseguiren els capelladins fer arribar el seu missatge arreu del país? Doncs mitjançant una crida als nombrosos periòdics catalans i catalanistes, d’abast local, comarcal i nacional (“La Veu de Catalunya” i “El Poble Català”) i de totes les tendències, des de “La Veu de Capellades”:

“Y preguém á tota la prempsa catalana que’s fassi ressó d’aquesta convocatoria y contribueixi al éxit de la “Salutació germanívola”, á fi de que nostre modesta iniciativa es converteixi en un aconteixement de proporcions grandiosas, que posi de relleu una volta més, las falagueras corrents de germanor que lligan amorosidament á tots els bons fills de Catalunya”, deia “La Veu de Capellades”.

El setmanari catalanista comarcal “La Costa de Llevant”, que tenia com a àmbit d’actuació la comarca del Maresme, Blanes, Lloret i Tossa, també s’afegí a la crida, amb un article titulat “Una bona pensada” (LCDL 16 juny 1906), en el qual es reproduïa l’article aparegut a “La Veu de Capellades”.

Els catalanistes de Capellades van triar Sant Joan, una festa simbòlica, celebrada amb les fogueres arreu dels Països Catalans, amb tot el valor màgic i purificador atribuït al foc. D’aquesta faisó, aquells capelladins de fa cent anys uniren la màgia i la sacralitat immemorials de la nit de Sant Joan amb el sentiment patriòtic català. A més, tenien l’esperança que, un cop dalt del cim i encesa la foguera, veurien altres fogueres en altres cims, des dels indrets més propers fins on arribés el seu esguard, per així poder copsar de nit la unitat dels catalans.

No oblidem tampoc la vessant excursionista de la iniciativa, perquè calia, en primer lloc, arribar al cim d’un turó o muntanya, des del qual es pogués albirar de nit la comarca o fins i tot part del país. En aquells anys l’excursionisme es trobava en franca expansió a Catalunya, i va ser l’excursionisme, i més endavant també l’escoltisme, un dels fenòmens socials que van forjar més catalanistes.


Però no tothom va veure amb bons ulls la crida a fer fogueres catalanistes per Sant Joan. El combatiu setmanari catalanista barceloní “La Tralla” denuncià a l’article “Contra les fogueres”, signat pel pseudònim Korb, que els enemics del puixant moviment nacional català, concretament certs “caciquets rurals” membres dels partits polítics vinculats al sistema polític de la Restauració borbònica miraren de prohibir fogueres mitjançant ordres governatives. La gent de “La Tralla” informava que havien rebut cartes de gent de fora de Barcelona denunciant prohibicions de fogueres, i que es van “destorbar en quelcunes comarques les fogueres nacionals” (“La Tralla” 29 juny 1906).

“La Costa de Llevant” comminà la gent de Canet de Mar a pujar la nit de Sant Joan al cim de Pedra Castell, “encenent grossa foguerada, á n’els companys de Catalunya envihemloshi’l saludo de germanor”. El cronista de Canet afegia que “La nit de Sant Joan, encisadora com es, se presta, no hi ha dupte, á sortir á fora pera airejarse y cantar una cansó á la Patria” (LCDL 16 juny 1906). El cant de cançons patriòtiques havia de formar part també d’aquella experiència.

A Premià de Mar, la comissió executiva de la festa nacional catalana (que també es constituí a Capellades) recomanava a totes les entitats del municipi i a particulars que per la nit de Sant Joan encenguessin els focs dalt de les muntanyes dels voltants, “com á manifestació del foch d’entussiasme que nía en nostres cors y com á proba de solidaritat y fermesa” (LCDL 16 juny 1906).

La foguera de Canet es va encendre a les 10 de la nit i va durar cinc quarts d’hora. Sembla que la convocatòria a la comarca del Maresme va tenir força èxit perquè des de Pedra Castell “se’n arribáren á ovirar en la part de la costa fins á Barcelona, en número de vuyt fochs, al cím de tantas altres montanyas; l’efecte era hermós y la nit molt deliciosa” (LCDL 30 juny 1906). Sabem que una d’aquestes fogueres es va encendre al cim del Mont Cabrer, a Cabrils (LCDL 7 juliol 1906).

Els de Capellades, des del Puig del Gall, van veure fogueres dalt de Sant Jeroni (Montserrat), a la Tossa de Montbui, al castell de la Pobla de Claramunt, a la muntanya de Miramar, a Llobreia, can Brugués, Freixes..., “peró en cremavan moltas y moltas altres, vers las llunyanias del horitzó”. “N’hi havia que semblavan encesas al cel”.


Fonts consultades:

“La Costa de Llevant” (LCDL) (1906) (Arxiu Municipal de Blanes)
“La Tralla”, 29 juny 1906
Castellví, Jordi “Les “foguerades patriòtiques”. La invenció d’un nou ritual identitari (1906-1907)”, dins Caramella Revista de Música i Cultura Popular, núm. 13, Prats de Lluçanès (Osona), juliol-desembre 2005


Article publicat al Celobert de Blanes (nº 58, maig 2008) i Malgrat (nº13, maig 2008).

dilluns, 7 de juliol del 2008

Els inicis de la Solidaritat Catalana

He elaborat el següent text a partir dels articles titulats "La Solidaritat Catalana" publicats en diversos números de la revista Celobert en les seves edicions de Blanes (nº 35, juny 2006), Lloret (nº 15, maig 2006) i Malgrat (nº 10, novembre-desembre 2007). Les imatges que il·lustren l'article es corresponen a la portada del primer número de la revista "Cu-cut!" i a l'acudit d'en Junceda que motivà l'atac dels oficials espanyols a aquesta revista satírica i al diari "La Veu de Catalunya".


El 25 de novembre de 1905 un nombrós grup d’oficials de l’exèrcit espanyol entraren per la força a les redaccions de les publicacions “Cu-cut!” i “La Veu de Catalunya”, amb seu a Barcelona, tot destrossant-ne les instal·lacions i agredint la gent que hi era. El pretext d’aquest assalt fou la publicació per part del setmanari satíric “Cu-cut!” d’una innocent caricatura de Joan G. Junceda (l’eminent dibuixant vinculat amb Blanes), que els militars consideraren que injuriava l’exèrcit espanyol. Aquells fets provocaren la caiguda del govern espanyol presidit per Eugenio Montero de los Ríos, substituït per Segismundo Moret, el qual aprovà una llei de Jurisdiccions que legitimava l’acció dels assaltants, tot posant sota jurisdicció militar els delictes contra l’exèrcit i la pàtria.

Aquesta llei va trobar una amplíssima oposició a Catalunya, perquè era considerada una agressió a la llibertat de premsa i d’opinió. D’aquesta faisó, es va començar a gestar un moviment polític unitari que cristal·litzà amb la creació de la Solidaritat Catalana. La Solidaritat, un dels principals dirigents de la qual fou Francesc Cambó, aplegà una colla de forces polítiques d’allò més heterogènies: la Lliga Regionalista, diversos grups republicans (un segment de la Unió Republicana, el Centre Nacionalista Republicà i els federals), la Unió Catalanista i els carlins. El principal enemic de la Solidaritat, a més de les forces monàrquiques més integrades al sistema de la Restauració, fou l’anticatalanisme furibund d’Alejandro Lerroux, un polític republicà que basava el seu discurs en la demagògia espanyolista. El programa polític de la Solidaritat demanava la derogació de la Llei de Jurisdiccions i una indefinida reivindicació d’autogovern per a Catalunya.

El primer míting de la Solidaritat fou a Girona, l’11 de febrer de 1906, però l’acte més representatiu i multitudinari va tenir lloc a Barcelona, als voltants del Parc de la Ciutadella, el 20 de maig següent, una concentració d’homenatge als diputats que, al Parlament espanyol, van oposar-se a “la despótica lley de las jurisdiccions”, tal com la qualifica la revista “La Costa de Llevant”. Les cròniques de l’època ens diuen que hi assistiren unes dues-centes mil persones, una part de les quals vingudes de la nostra vila.

“La Costa de Llevant” ens informa que en Joan Ribas i Carreras fou el principal impulsor a Blanes de la campanya de recaptació de fons per finançar la manifestació de Barcelona. Les associacions blanenques més importants (la Casa del Poble, el Centre Catòlic, el Centre d’Unió Republicana, l’Orfeó de Blanes i el Primer Casino), mercès a les gestions d’en Ribas i Carreras, obriren llistes de subscripció perquè els seus associats hi fessin aportacions econòmiques. Algunes d’aquestes entitats s’adheriren a l’acte i portaren delegacions a la manifestació. En representació de l’Orfeó hi acudiren una colla de socis, entre els quals dos coristes obrers, un espardenyer i un mariner, que vetllaven la senyera de l’entitat, les despeses de viatge dels quals foren pagades per en Ferran Agulló i Vidal, el conegut escriptor i secretari general de la Lliga. També acudí a la manifestació una representació del Centre d’Unió Republicana de Blanes amb la bandera de la seva societat, una delegació de l’Ajuntament (que també s’havia adherit a l’acte) i un bon nombre de particulars.

A Lloret, segons la mateixa publicació esmentada, la societat coral l’Armonia Lloretenca va ser representada a la gran manifestació de Barcelona “per son penó que hi assistí acompanyat del Director En Ramon Pujol y alguns coristas, fent grupo ab els coros d’En Clavé”. Per recordar que a Barcelona s’estava desenvolupant aquell gran acte, el mateix dia 20 de maig, el local de l’Armonia es va guarnir “ab profussió de banderas, entre las que hi predominavan las catalanas”.

A Malgrat la major part dels republicans federals i la Unió Republicana s’integrà al moviment de la Solidaritat. Els republicans malgratencs que no van voler integrar-se a la Solidaritat Catalana fundaren una Fraternitat Republicana, adscrita al Partido Radical de Lerroux. També s’integrà a la Solidaritat Catalana el Centre Autonomista Malgratenc, l’antiga Agrupació Catalanista de Malgrat, entitat catalanista i conservadora. Cal afegir també que l’entitat cultural d’arrel republicana la Barretina Vermella donà suport al candidat del districte de la Solidaritat Catalana, el catalanista republicà Josep Calvet.

A les eleccions del 1907 els candidats solidaris van obtenir un triomf esclatant enfront els lerrouxistes. Però des d’aleshores les diferències entre les diverses forces catalanistes que composaven la Solidaritat es van anar accentuant, fins que a les eleccions municipals del 1909 ja varen presentar candidatures separades. Tanmateix, i a desgrat de la seva curta durada, el projecte de la Solidaritat Catalana fou capaç d’unir la major part d’opcions polítiques del país i significà l’extensió de l’incipient catalanisme polític a tota la societat catalana.

Fonts consultades:

“La Costa de Llevant” (1906)
Pomés, Jordi “Associacionisme popular a Catalunya. Una població paradigmàtica: Malgrat de Mar (1850-1950)”, Ajuntament de Malgrat de Mar, Malgrat de Mar, 2002
Roig i Rosich, Josep Maria “Francesc Macià. De militar espanyol a independentista català (1907-1923)”, L’Esfera dels Llibres, Barcelona, 2006