dilluns, 29 de desembre del 2008

A Blanes i als Països Catalans fem cagar el tió!

Els darrers anys hem estat testimonis de la introducció massiva a la nostra terra d’una sèrie de costums que ens són alienes, producte del procés de globalització cultural i econòmica que viu el planeta. Arreu del món s’imposen els models culturals anglosaxons i els Països Catalans, desgraciadament, no en són una excepció. A la nostra nació, però, els efectes negatius d’aquest fenòmen fan encara més mal, donat que la llengua i la cultura catalanes, a casa nostra mateix, viu un procés de marginalització i apartheid cultural a favor de la llengua i la cultura espanyoles. Veiem, doncs, com el dia de Sant Valentí, el Halloween o el Pare Noel s’estan introduint amb calçador al nostre país, quan ja tenim festes pròpies que fa generacions que es celebren a la nostra terra: la diada de Sant Jordi, Tots Sants i fer cagar el tió.

Centrant-nos en les festes de Nadal, fa uns anys hem vist un gran auge de la figura del Pare Noel als Països Catalans. En veiem de drap penjats als balcons, en veiem a les botigues, a la televisió... A Blanes també n’hi ha per tot arreu. Fa pena veure com molts botiguers en posen als seus establiments, menyspreant (potser involuntàriament) la tradició blanenca i catalana de fer cagar el tió i traient-se de la màniga un personatge que no té res a veure amb la forma de ser del nostre poble i del qual els nostres avis ni tan sols no n’havien sentit a parlar, perquè ells ja en tenien prou amb fer cagar el tió i anar a rebre els reis mags.

Encara sort d’Acció Cultural es Viver a Blanes, que davant d’aquest procés de substitució cultural i de pèrdua de referents blanencs i catalans, el 2003 va començar a organitzar un cagatió popular cada dia 24 de desembre, vigília de Nadal, que atreu cada any centenars d’infants de Blanes i de pobles dels voltants. A desgrat d’aquesta feina desinteressada de recuperació dels referents culturals propis, que representa una important contribució a la idea de fer poble i fer país, encara hem de veure comerços d’aquí (segurament en molts casos per ignorància) que segueixen promocionant el Pare Noel i tota la parafernàlia de rens i trineus que, evidentment, no tenen res a veure amb la tradició d’un país mediterrani i relativament càlid com el nostre.

Ras i curt, la tradició del Pare Noel no és d’aquí i és tan absurd i recargolat veure Pares Noels repartint joguines als nens i nenes catalans com ho seria veure la canalla novaiorquesa o londinenca fent cagar el tió i cantant “Tió, tió, caga turró...”.

Esperem que tots aquells catalans que com autòmats segueixen promocionant el Pare Noel “perquè tothom ho fa”, pensin una mica per ells mateixos i com a catalans, i se’n recordin de quan eren petits i feien cagar el tió amb els seus avis.
Imatges: Pare Noel patètic penjat en un carrer de Blanes; El Tió de Blanes d'Acció Cultural es Viver.

dimarts, 16 de desembre del 2008

“Pallars 1487. El darrer comtat” d’Oriol i Núria Garcia i Quera

Esplèndid el darrer còmic del dibuixant Oriol Garcia i Quera (aquesta vegada amb el guió de la seva germana, la periodista i escriptora Núria Garcia i Quera), “Pallars 1487. El darrer comtat” (Editorial Casals).

L’obra ens narra la resistència desesperada de la casa comtal del Pallars, encapçalada pel comte Hug Roger III i la seva esposa Caterina Albert, enfront de les ànsies expansionistes dels monarques de Castella i Catalunya-Aragó, Isabel i Ferran que, en ple procés d’extinció de l’Al-Àndalus, pretenien absorbir també el Pallars, el darrer comtat independent català.

El comte de Pallars, Hug Roger III, després d’haver-se posat al costat de la Generalitat durant la Guerra Civil Catalana (1462-1472), que l’enfrontà amb la monarquia catalano-aragonesa (regida per la dinastia Trastàmara), torna a prestar vassallatge a la monarquia, en aquest cas a Ferran d’Aragó, fill de Joan II. Però el comte Hug Roger es sent traït per la monarquia, que afavoreix els desitjos de la família dels Cardona d’emparar-se del Pallars. Aquest fet provoca que s’iniciïn de nou les hostilitats entre els Cardona, amb el suport de la monarquia, d’una banda, i el comte del Pallars, de l’altra.

El còmic ens mostra l’heroica resistència de l’exèrcit pallarès, comandat per Caterina Albert, esposa d’Hug Roger, i els seus lloctinents.

Com en d’altres obres de l’autor, a “Pallars 1487” hi reflecteix algunes mostres de la cultura popular de l’indret on es desenvolupa la història. En aquest cas l’autor representa una festa popular relacionada amb la presència de l’ós en aquells topants, així com deixa constància d’alguna cançoneta infantil, que suposem que forma part de la tradició oral pallaresa: “Dau, dau, paleta palau / qui se’n riu: la perdiu; / qui en porta dol: lo cargol”...

Menció a part mereixen les impressionants il·lustracions de l’Oriol Garcia i Quera, que es llueix representant al detall diverses obres del romànic del Pallars.

En definitiva, una altra obra que ens acosta amb amenitat a un episodi desconegut de la nostra història, en aquest cas en el pas de l’època medieval a l’època moderna, i en la transició del món feudal al del domini de les monarquies absolutes.

Un esplèndid regal de Nadal o Reis per aquestes properes festes.

divendres, 12 de desembre del 2008

Acte de cloenda del Centenari de l'Estelada

El passat 2 de desembre es van cloure els actes del Centenari de la Senyera Estelada amb un acte al Museu d’Història de Catalunya. Allí es va poder veure una exposició amb documentació històrica sobre l’estelada i la bandera amb estel més antiga que es conserva, la dels voluntaris catalans que van lluitar a la Primera Guerra Mundial a l’exèrcit francès, amb l’esperança que el fet que un cos militar català hagués lluitat en el bàndol aliat ajudaria la causa de la Llibertat de Catalunya a la fi de la guerra.

L’acte, presentat per Oriol Falguera i Joan Marc Passada, comptà amb la presència del biògraf de Vicenç-Albert Ballester, el també masnoví Josep Muray, que properament treurà al carrer la biografia del creador de la Senyera Estelada. També assistiren a l’acte represaliats independentistes catalans de totes les èpoques, com Martí Torrent, de 94 anys, el qual participà en els fets del 6 d’octubre de 1934, així com la filla d’un dels participants dels fets de Prats de Molló de 1926, el fill de Pere Seras, un nacionalista català de l’Argentina fundador i president del Comitè Llibertat, catalanistes perseguits pel franquisme i dos dels represaliats per l’operació Garzón de 1992 contra independentistes catalans.


S’anuncià la publicació d’un llibre sobre el Centenari de l’Estelada, amb fotografies dels més de cent ajuntaments que per l’11 de Setembre penjaren l’estelada.


L’acte comptà amb la presència de membres de la societat civil catalana com Alfons López Tena, del Cercle d’Estudis Sobiranistes, Mònica Sabata i Gerard Fernàndez, de la Plataforma pel Dret de Decidir, Fèlix Martí, d’Unescocat, Carles Solà, d’Acció Cultural del País Valencià i Elisenda Paluzié, de Sobirania i Progrés.


L’exposició itinerant sobre els Cent Anys d’Estelada continuarà recorrent els Països Catalans, tot i que el Centenari s'hagi conclòs oficialment.
Imatge: Una quina organitzada per gent d'Estat Català l'any 1936, un cop començada la Guerra dels Tres Anys, amb la senyera estelada de fons.

dilluns, 1 de desembre del 2008

Reedició de “Origen de la bandera independentista”

Amb motiu del centenari de la Senyera Estelada, la Comissió 100 Anys d’Estelada ha engegat una sèrie d’iniciatives per commemorar-ne l’aniversari. Algunes d’aquestes iniciatives han estat la presentació de mocions a diversos ajuntaments del país per col·locar l’estelada en les cases consistorials o en llocs destacats del municipi. Això ha estat motiu de polèmica i ha provocat un cert rebombori polític i mediàtic al país i a l’estranger, especialment a Espanya. Un centenar d’ajuntaments s’han sumat a aquesta iniciativa, entre els quals el de Lloret, però desgraciadament no el de Blanes. La Comissió també va maldar per la inclusió a la Gran Enciclopèdia Catalana d’una entrada per al patriota Vicenç Albert Ballester i Camps, creador de l’estelada tal com la coneixem avui, objectiu que ja s’ha aconseguit. Com també s’ha aconseguit el compromís per part de l’Ajuntament de Barcelona de dedicar un carrer al creador de l’estelada. Una altra de les fites era la portada de l’estelada als cims més alts d’arreu del planeta: l’estelada, a hores d’ara, ja s’ha pujat fins a l’Everest i a d’altres importants cims dels Països Catalans i de la resta del món.

La reedició del llibre de Joan Crexell sobre la història de la senyera estelada era una altra de les fites que es va marcar la Comissió. L’històric llibre del malaguanyat Joan Crexell (1946-1994), “Origen de la Bandera independentista”, ja ha estat reeditat enguany, mercès a l’Editorial Rafael Dalmau, en la seva Col·lecció Al Guió del Temps. El llibre inclou un pròleg a aquesta tercera edició obra del professor Pere Anguera i una munió d’imatges relacionades amb l’estelada que no figuraven a les dues primeres edicions de l’obra (1984 i 1988), procedents de l’Institut Municipal d’Història de Barcelona i de la Biblioteca de Catalunya.

Jo que ja havia tingut a les meves mans la segona edició d’aquesta obra, de la desapareguda Editorial El Llamp, he aprofitat per adquirir-ne aquesta nova edició, que com ja he dit abans, té imatges d’estelades (o de senyeres amb estel) de les més antigues, com la troballa d’una imatge d’una senyera que hi havia l’any 1906 al taller de Manuel Ainaud (el qual també hi és retratat al costat d’alguns dels seus amics) que conté un rombe sobreposat a la seva part superior dreta, el qual rombe inclou un estel blanc de cinc puntes. La lectura d’aquest llibre ens descobreix no només els origens de l’estelada sinó diversos aspectes ideològics de la gènesi del moviment independenstista català. El llibre ressegueix també l’evolució i l’extensió de l’ús de la bandera de la Independència de Catalunya, des de principis de segle fins als temps de la República i la Guerra dels Tres Anys, i posteriorment, a finals de la Dictadura espanyola de Franco, modificada, per part del Partit Socialista d’Alliberament Nacional.

dimecres, 26 de novembre del 2008

Cent anys d'estelada a Sa Palomera

Des del passat dilluns 24 de novembre que la roca de Sa Palomera de Blanes és coronada no només per la senyera que Acció Cultural es Viver fa més de cinc anys que hi va instal·lar sinó també per una estelada que algú hi va col·locar per celebrar els Cent Anys de la bandera de combat de l’independentisme català.


Ahir dimarts a les 7 de la tarda l’estelada encara hi era.


Avui, dimecres 26 de novembre a les 6 de la tarda ja no hi és.

Des d’aquí un aplaudiment a qui l’ha penjada i, per extensió, a tots els catalans i catalanes que, en la seva mesura, treballen per fer visible a tota la ciutadania els símbols de l’alliberament de la Nació Catalana.

dimarts, 18 de novembre del 2008

La Constitució Provisional de la República Catalana (1928)

Un dels episodis més desconeguts de la nostra història contemporània i que enguany celebra el seu vuitantè aniversari és el de la redacció de la Constitució Provisional de la República Catalana, l’anomenada Constitució de l’Havana.

Mentre a Catalunya feia cinc anys justos que es vivia sota el règim dictatorial del general Primo de Rivera, els exiliats catalans de la organització independentista Estat Català (presidida per Francesc Macià, el veterà líder del catalanisme combatiu) organitzaren l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, que es reuní a l’Havana, la capital de Cuba, entre el 30 de setembre i el 2 d’octubre de 1928. D’aquesta Assemblea (les principals personalitats de la qual foren el mateix Macià, Ventura Gassol i Josep Carner-Ribalta) en sorgí el text de l’esmentada Constitució Provisional, redactada per un català resident a Cuba, Josep Conangla i Fontanilles, així com un efímer Partit Separatista Revolucionari Català.
No per casualitat Cuba fou l’indret triat pels independentistes catalans per a celebrar aquesta Assemblea. A l’illa caribenya hi vivien milers de catalans, que s’hi havien establert tot cercant fortuna. Molts d’aquests catalans, efectivament, s’hi enriquiren, i foren la principal font de finançament del moviment nacional català del primer terç del segle XX. La organització Estat Català es finançava gairebé en un 50% gràcies a les aportacions econòmiques dels emigrats catalans de Cuba i de la resta del continent americà (principalment Argentina). Seguint l’exemple dels irlandesos que vivien als Estats Units, els catalans de Cuba finançaven també les associacions de solidaritat amb els presos i els exiliats polítics catalanistes, així com les associacions que, des de Catalunya vetllaven per la recuperació de la cultura pròpia (com ara l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana). A Cuba hi havia força associacions independentistes catalanes (el Centre Català de l’Havana, el Club Separatista nº1 de l’Havana, la Germanor Catalana de Camagüey, el Grop Nacionalista Català de Santiago de Cuba o el Bloc Catalunya de Guantánamo) i publicacions d’aquesta mateixa orientació, com ara "Vida Nova", o "La Nova Catalunya", apareguda el 1908.
Cal recordar també que Cuba, no feia massa anys havia pertangut a Espanya, i se n’havia independitzat, i de l’exemple de Cuba se n’emmirallaven els independentistes catalans, que crearen la seva bandera de combat, l’estelada, a imatge de la cubana.

Les comunitats catalanes de Cuba, doncs, contínuament reforçades per l’arribada de joves catalans (alguns dels quals fugien de les lleves de l’exèrcit espanyol i d’haver d’anar a la guerra colonial espanyola del Marroc) es sentien compromeses amb el procés de recuperació cultural i nacional de la seva enyorada nació d’origen.


D’altra banda, la Constitució Provisional de la República Catalana de l’Havana ha de ser valorada com la culminació d’un procés de maduració ideològica del catalanisme, que evolucionava vers l’independentisme, com a conseqüència de la constatació de la impossibilitat d’una entesa amb l’Estat espanyol i de la persecució dels drets individuals i col·lectius dels catalans (prohibicions de la llengua i la bandera catalana) per part de la Dictadura de Primo de Rivera, amb la connivència d’Alfonso XIII.

En primer lloc, la Constitució de 1928 considera el poble català com a subjecte col·lectiu de sobirania. Combina drets individuals i col·lectius, consagra el dret a la propietat privada, establia els drets de les classes treballadores, adherint-se als pactes de la Oficina Internacional del Treball, assegura el dret a la llibertat religiosa, la llibertat d’expressió, es prohibeix la pena de mort i promou la igualtat de totes les persones davant la llei (equipara els drets civils i polítics entre home i dona) i s’aboleixen les "províncies", tot establint la divisió territorial del Principat en comarques (regides per Consells Comarcals). Segons aquesta Constitució, la ciutadania catalana es concedia a totes les persones nascudes en territori català (el Principat), independentment de l’origen familiar.
Aquests són alguns dels articles d’aquest projecte constitucional:

"Article 1. El poble de Catalunya, en exercici del dret immanent que li correspon, de donar-se per voluntat pròpia i sense ingerències estranyes la seva organització política, es constitueix en Estat independent i sobirà, i adopta, com a forma de govern, la República tècnico-democràtico-representativa."

"Article 2. L'única llengua oficial, a Catalunya, és la catalana."

"Article 17. Tota persona podrà, lliurement, emetre les seves opinions, de paraula o per escrit, per mitjà de la impremta o de qualsevol altre procediment [...]"
"Article 131. A la capital de la República es bastirà, amb el nom de Consolat de Mar, una institució que s’ocupi a l’ensems que d’organitzar oficialment i tècnicament l’ensenyança nàutica, d’estudiar tota mena d’assumptes relatius al comerç marítim de Catalunya amb mercats vells i nous [...]"

"Article 176. Les cooperatives obreres, sindicats agrícoles, cellers comunals, organismes gremials de producció agrícola o industrial, estaran exempts de contribucions per les seves propietats col·lectives".

La Constitució Provisional catalana de 1928 tenia un profund sentit democràtic, traspuava llibertat i era hereva de la tradició constitucional catalana estroncada el 1714. L’esperit d’aquesta Constitució és al darrera de la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià el 14 d’abril de 1931.


Bibliografia:

Crexell, Joan "Origen de la bandera independentista", Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 2008 (1ª edició 1986)

"Textos per la llibertat de Catalunya", Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, Barcelona, 2003
Per a consultar a internet el text sencer de la Constitució Provisional de 1928:

http://racocatala.com/estelada/c1928.pdf

Imatges: Portada de la revista "Nova Catalunya" (1919), de catalans residents a Cuba. Hi apareix la senyera estelada; Francesc Macià i Llussà, dirigent d’Estat Català; portada de la revista catalana de Cuba "Vida Catalana".

dilluns, 10 de novembre del 2008

Cloenda del Correllengua a Perpinyà



Dissabte passat 8 de novembre quatre blanencs membres des Viver ens vam desplaçar a Perpinyà (Rosselló) amb motiu de la celebració de la cloenda del Correllengua d’enguany, que com cada any ha organitzat la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) ( http://www.cal.cat ) amb la col·laboració i participació d’entitats de la Catalunya Nord com l'associació de joves l’Agasalla ( http://agasalla.blogspot.com/ ) i Força Catalana ( http://www.forcacatalana.cat/ ).

Després d’un viatge per terres de Girona, l’Empordà, el Vallespir i el Rosselló vàrem arribar a Perpinyà a les quatre en punt de la tarda, hora en què començava la manifestació. Un cop a Perpinyà i després de trobar-nos casualment un altre blanenc que havia acudit a la capital del Nord dels Països Catalans, ens vàrem afegir a la manifestació, que començava a la plaça de Catalunya. Enguany hi devíem anar un miler de persones, penso que més que l’any passat. Allí hi vam veure l’inefable Pere Codonyan, corresponsal de TV3 a la Catalunya Nord. La Televisió de Catalunya, doncs, era present a l’acte, però tot i això ens vàrem assabentar que TV3 només va informar de l’acte al Telenotícies Vespre del mateix dissabte, en una notícia que va durar escassament 30 segons i al final de tot de l’espai. Aquesta és la importància que dóna la nostra “televisió nacional” a un acte en defensa de la nostra llengua i cultura.

Quan vàrem arribar al Castellet de Perpinyà vam constatar que algú hi havia penjat una estelada, i això va fer que ens hi acostéssim agradablement sorpresos. La manifestació va continuar pels carrers del casc antic de Perpinyà, amb actuacions de bastoners incloses, fins arribar un altre cop al Castellet on s’hi recitaren poesies patriòtiques de Salvat-Papasseit, Ventura Gassol i Miquel Martí i Pol, s’hi interpretà música catalana i es varen fer els parlaments per part de les entitats del territori.

A les vuit del vespre, al mateix Castellet hi va començar una marxa de torxes que s’endinsà pels carrers antics de Perpinyà fins arribar al lloc del concert, una petita sala que crec recordar que es deia l’Arsenal. Allí vam poder gaudir de la música tradicional del grup rossellonès Mus-Cat ( http://www.muscat-folk.org/ ), un grup de joveníssims intèrprets que ho van fer molt, molt bé i que van arrencar els forts i sincers aplaudiments de tothom. Després va tocar el grup local 100 Grammes de Tête, que a tall d’anècdota van interpretar “La Santa Espina” a ritme de ska. I finalment el plat fort del concert, els valencians La Gossa Sorda ( http://www.lagossasorda.com/ ), un grup que no havia escoltat mai i que em va agradar molt per la força que transmetien dalt de l’escenari, per les seves lletres compromeses socialment, amb el territori i la llengua i les seves bones composicions. A mi em recorden força a Obrint Pas (també incorporen la dolçaina valenciana entre els seus instruments) però sonen més durs i més potents.
El concert va acabar a dos quarts de dues de la nit i els de Blanes vam anar a buscar el cotxe per tornar cap a casa, contents d’haver viscut una jornada en suport de tots aquells catalans del nord que no renuncien a la seva llengua, la seva cultura i la seva pàtria catalanes, ans lluiten per la seva dignificació i plenitud.

Durant el viatge de tornada em van venir al cap els versos d’una cançó d’Obrint Pas:

Torne a casa i per la finestra / veig el món que vaig estimar, / i els paisatges de la tempesta / boscos cremats arran del mar. / A Perpinyà cap a València, / perseguint l’última llum, / la meua terra comença / i es dibuixa dins els ulls. / Tornem a casa!

dimarts, 4 de novembre del 2008

Campanya per la restitució de les senyeres del Saló de Cent

Fa pocs dies que ha aparegut una campanya ciutadana que reclama el retorn al Saló de Cent de Barcelona dels domassos amb els colors de la nostra senyera nacional i dissenyats per l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner que hi foren instal·lats entre 1887 i 1888. Des d'aleshores aquests magnífics domassos d'alta significació patriòtica que engalanaren la històrica sala gòtica del Saló de Cent. Ni tan sols el règim dictatorial i anticatalà de Franco no els enretirà. A principis de la dècada del 2000 l'anterior consistori barceloní els va treure del seu lloc i des de llavors no hi han estat restituïts.

I és que per a molts dels nostres dirigents la catalanitat els és molesta. I és per això que volen treure la "crosta nacionalista" dels mitjans de comunicació públics catalans, és a dir, els periodistes que no renuncien a oferir-nos una visió catalana, nacional, de l'actualitat. Per a aquests polítics cal extirpar de Catalunya tot el que faci referència a l'imaginari nacional català. El govern de l'Ajuntament de Barcelona havia fins i tot gosat a desnaturalitzar l'històric escut de la Ciutat, substituïnt-lo per un emblema "de disseny" que emmascarava les mil·lenàries quatre barres i la Creu de Sant Jordi. I aquest mateix govern de l'Ajuntament de Barcelona ha posat mil traves a la restitució de les quatre columnes catalanes de Montjuïc. Només gràcies a una altra potent campanya popular l'Ajuntament del Cap i Casal s'ha vist obligat a comprometre's a la seva restitució.



Ens volen fer desaparèixer com a poble, com a nació, i per aconseguir aquest objectiu ens volen amagar els nostres símbols, la nostra història i tot allò que de digne i independent va tenir, perquè saben que un poble sense història, sense passat, i sense consciència de la seva dignitat és un poble sense futur, condemnat a desaparèixer.

Des de "La Renaixensa" m'adhereixo a aquesta campanya, a la qual tots plegats podem donar suport signant-ne el manifest que podrem trobar al blog de la campanya:



dimarts, 21 d’octubre del 2008

Els fets del 6 d’octubre de 1934 a Barcelona i Lloret

Un dels esdeveniments més controvertits de la nostra història contemporània són els fets del 6 d’octubre de 1934. Enguany que es celebra el centenari de la senyera estelada és bo de recordar potser el moment de la història de Catalunya en què aquest símbol de l’independentisme va adquirir més protagonisme.
Efectivament, la bandera de les quatre barres i l’estel blanc en un triangle blau fou hissada als balcons de desenes d’ajuntaments del Principat, un dels quals fou el de Lloret. Però no avancem esdeveniments.

En uns anys tumultuosos arreu d’Europa, que van veure l’ascens del nazisme i el feixisme, Catalunya no va ser l’excepció d’aquest període turbulent. Després de la mort del president Macià el 25 de desembre de 1933, Lluís Companys el substituí a la presidència de la Generalitat. Els mesos següents foren força agitats per al president Companys. Les relacions de la Generalitat, governada per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), amb el govern republicà espanyol de dretes de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) es regiren per una permanent tensió. Un dels punts àlgids d’aquesta tensió fou provocat per l’anul·lació, per part del Tribunal de Garantías Constitucionales espanyol, de la Llei de Contractes de Conreu, aprovada pel Parlament de Catalunya el 12 de juny de 1934. Aquesta llei, que representava una reforma agrària moderada, suposava una millora de la situació dels parcers enfront dels grans propietaris de terres. La Lliga Catalana acudí al govern espanyol presidit per Ricardo Samper, que portà a l’esmentat tribunal la Llei catalana. La sentència del tribunal establia que el Parlament no tenia competències en aquesta matèria, cosa que significava una agressió a l’Estatut de Catalunya. Així, el Parlament procedí a aprovar de nou l’esmentada llei, mentre els governs català i espanyol iniciaven converses per arribar a un acord. Aquesta laminació de les competències de l’Estatut català féu guanyar posicions a l’independentisme, representat per Estat Català (EC), organització autònoma que formava part d’ERC.

La caiguda del govern de Ricardo Samper el dia 2 d’octubre i l’arribada d’un nou govern amb ministres de la CEDA, presidit per Alejandro Lerroux, polític de trist record a Catalunya, precipità els esdeveniments. El 5 d’octubre la CNT-FAI declarà la vaga general a Barcelona i d’altres ciutats del Principat. Elements incontrolats de la FAI provocaven incidents, sobretot a Barcelona, i per posar ordre, el 6 d’octubre, el conseller de Governació, Josep Dencàs, d’Estat Català, féu ocupar la capital de Catalunya per la força pública, el Sometent Republicà de Catalunya.

A les vuit i deu del vespre, Lluís Companys proclamà pacíficament, l’Estat Català per arribar a la República Federal Espanyola. L’organització Estat Català donà suport a la proclamació, amb l’objectiu d’aconseguir la independència de Catalunya. La senyera estelada fou hissada a la conselleria de Governació, dirigida per Josep Dencàs. Les tropes de l’exèrcit espanyol arribaren al Palau de la Generalitat, i van començar a disparar contra la façana. Amb la resistència dels Mossos d’Esquadra i dels escamots d’Estat Català, Palestra i del Partit Català Proletari no n’hi va haver prou. Ja al dia 7 Companys es rendí, el govern català fou detingut (excepte Dencàs, que va poder fugir), i el coronel Francisco Jiménez Arenas fou nomenat president accidental de la Generalitat. El pronunciament havia fracassat i el govern fou empresonat al vaixell “Uruguay”, al port de Barcelona.

A Lloret, el 6 d’octubre també hi va haver vaga, que fou gairebé general. “Aires Lloretencs”, informava que “grups d’obrers recorreren la població invitant la indústria i el ram de la construcció a tancar llurs establiments i abandonar les obres”. Per al cronista, la vaga “donava a la nostra vila un aire de mitja festa i d’una gran espectació”. No semblava pas, doncs, que els esdeveniments que es produïen espantessin gaire els lloretencs i les lloretenques d’aleshores. Poc després de la proclamació de Companys a Barcelona, que fou a les vuit i deu minuts, a dos quarts de nou, “per mitjà del pregoner, el Delegat d’Ordre Públic convocà el poble, per a les 10 de la nit, per tal d’orientar-lo –es deia- dels aconteixements actuals”. Una multitud de vilatans s’aplegà a la plaça de la Casa de la Vila, en espera dels parlaments del caporal del Sometent de Lloret i de l’esmentat Delegat d’Ordre Públic. Abans de res, hom proclamà “a la nostra vila l’Estat Català dintre la Federació Espanyola, i s’alçà la bandera de l’estrella solitària”, la senyera estelada. Tot això s’esdevingué pacíficament. De ben segur que la proclamació la van fer membres de les Joventuts d’Esquerra-Estat Català (JEREC), puix que sabem que a Lloret n’hi havia una delegació. De l’ordre públic se n’encarregà el Sometent.

L’endemà a les vuit del matí, vint membres de la Guardia Civil arribaren a Lloret, fent enretirar al batlle de la vila l’estelada que hi havia al balcó de l’Ajuntament, que fou substituïda per la bandera tricolor, la republicana espanyola. Seguint la narració d’“Aires Lloretencs”, “Durant tot el dia [7] romangueren totalment interrompudes les vies de comunicació amb la capital i parcialment interceptades les línies telegràfiques i telefòniques”.

El 8 d’octubre, el tinent de carrabiners Ramón Martínez Mora féu publicar i anunciar un ban mitjançant el qual s’instava a tothom a entregar llurs armes a la caserna de la Guardia Civil. També hi va haver represàlies per a aquells lloretencs que participaren en la proclamació de l’Estat Català a Lloret.

Així es va acabar un episodi, la proclamació de l’Estat Català, que presagiava la Guerra que començaria dos anys després, el 1936, però que si hagués triomfat potser hauria evitat que Catalunya es veiés embolicada en una guerra que no va iniciar.


Bibliografia:

Ivern i Salvà, Maria Dolors “Esquerra Republicana de Catalunya (1931-1936)”, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988
Rabassa Massons, Jordi “Josep Dencàs i Puigdollers. El nacionalisme radical a la Generalitat”, Rafael Dalmau Editor, 2006
Proclamació d’“Estat Català”", a “Aires Lloretencs” (15 octubre 1934 nº26).

Imatges:
Una desfilada de les JEREC, avantguarda de l’independentisme català dels anys 30, amb motiu d’unes jornades atlètiques a Barcelona (abril de 1933); l’estelada onejà a la Casa Garriga de l’Ajuntament de Lloret de Mar l’11 de setembre de 2008.

Article publicat a l’edició de “Celobert” de Lloret (nº38, octubre 2008).

dijous, 9 d’octubre del 2008

La Marxa de Torxes de Blanes (10 de setembre de 2008)


El passat 10 de setembre vàrem tenir la ocasió de participar en la Marxa de Torxes que segueix organitzant, com des de fa uns anys, Acció Cultural es Viver.
Ens vam reunir un centenar de patriotes a dos quarts de dotze de la nit davant de l’Ajuntament, proveïts de senyeres, estelades i torxes, per retre homenatge a tots aquells catalans que durant la història han donat la seva vida per la llibertat nacional dels Països Catalans.
Cent torxes van començar a avançar solemnement pel Passeig de Dintre, al toc corprenedor d’un timbal solitari, a la vegada que el timbaler cantava la versió antiga de la lletra de l’Himne Nacional “Els Segadors”.
En arribar al monument al president Lluís Companys, assassinat pels enemics de Catalunya, i després d’haver passat pel passeig de Mar, la Marxa es va aturar.
Uns quants membres d’Es Viver van desplegar una estelada gegant (d’estel blanc) a l’edifici de darrera el monument, en aquest any de Centenari de l’Estelada i de la lluita contemporània per la Independència de Catalunya. Mentrestant, la Muixeranga, cant patriòtic català sorgit al País Valencià, sonà enmig de la foscor de la nit.
D’aquesta manera, l’endemà, la ofrena floral cívica i institucional al president Companys que es fa a Blanes cada Diada Nacional al matí, es veié dignificada per la presència de l’alliberadora senyera de l’estel solitari.

Ja al cim de Sa Palomera (on fa cinc anys els d’Acció Cultural es Viver hi vàrem col·locar un màstil perquè tots els dies de l’any hi pugui onejar, majestuosa, digna, la senyera nacional de les quatre barres) vàrem col·locar l’estelada (d’estel roig) al màstil perquè hi onegés durant tot l’11 de setembre, tal com ho fem des del 2003.
Un cop penjada l’estelada, amb les torxes ben amunt, tots plegats vàrem iniciar el cant dels Segadors, que va cloure l’acte fins l’any que vé, amb l’esperança que en un dia no massa llunyà la nostra nació pugui ser normal, és a dir, que torni a ser lliure i independent, com qualsevol nació lliure del món.

Recordem ara els versos de dos grans poetes catalans, Joan Salvat-Papasseit i Josep Carner, dedicats a la nostra bandera de llibertat:

L’estel d’un esguard / i el d’una senyera (“Divisa”, de Joan Salvat-Papasseit)

Duem estrella i penó barrat (“Cançó futura”, de Joan Salvat-Papasseit)

Quatre flames enceses a migdia! / i en el forat que un enemic li fes / miraculosament hi lluiria / un bell estel per no apagar-se més (“La bandera catalana”, de Josep Carner)

Les fotos que il·lustren l’article varen ser fetes per Elisabet Gispert i han estat cedides per Celobert.













divendres, 3 d’octubre del 2008

La Festa del Pi de les Tres Branques (1904)

Un dels símbols del primer catalanisme que ha perdurat fins avui és el Pi de les Tres Branques, situat al pla de Campllong, al Berguedà. Les llegendes al voltant del mític pi, popularitzades per mossèn Cinto Verdaguer, el poeta nacional català, són diverses i han contribuït a la identificació d’aquest arbre monumental com a símbol de la Nació Catalana. Es diu que les tres branques del pi representen cadascuna de les tres grans regions que composen la nostra nació: el Principat de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.

L’any 1904, ara fa cent-quatre anys, els propietaris del Pi el cediren a la Unió Catalanista (UC). Per solemnitzar aquella cessió la UC organitzà una magna celebració per als dies 24 i 25 de setembre (dissabte i diumenge) d’aquell any, que es desenvoluparia a Berga i al peu mateix de l’arbre.

La revista catalanista il·lustrada “Joventut” publicà un reportatge d’Arnau Martínez i Seriñà, titulat “La festa del Pi de las Tres Brancas”, que fou reproduït també per “La Costa de Llevant” (8 octubre 1904), en el qual es relaten els principals esdeveniments d’aquell gran aplec catalanista.

Pocs dies abans de la trobada Berga ja començava a acollir patriotes d’arreu del Principat, de manera que “las fondas y els hostals están plens de gent á vessar”. El dissabte 24 a la nit es celebrà en el Teatre Quevedo de la capital berguedana un concorregut acte polític, en el qual hi varen intervenir Salvador Artigas, president del Foment Regionalista de Berga, Antoni Sansalvador, del Foment Autonomista de Barcelona, el senyor Llorens, del Centre Catalunya de Sant Martí de Provençals, el mateix Arnau Martínez, en nom de “Joventut”, els expresidents de la UC, Josep Maria Roca i Manuel Folguera i Duran, i l’aleshores president, Domènec Martí i Julià.

L’endemà al matí els centenars de catalanistes aplegats a Berga van fer cap al Pi de les Tres Branques, on s’hi desenvoluparia l’acte de presa de possessió per part de la UC. A partir d’aquí reproduïrem un fragment de l’article de n’Arnau Martínez, en el qual relata una part dels actes:

“Era d’un efecte indescriptible la vista de las caravanas que á peu y á cavall, ab banderas y emblemas, s’enfilavan per las montanyas de Queralt cap al Pla de Campllonch, hont se troba l’arbre secular, entorn del quin s’escampavan.

>> Al arribar la colla de la Junta Permanent precedida de l’artística bandera regalada á Poblet per las donas catalanas, ha ressonat un clamoreig aixordador de crits á la patria y d’aplaudiments que s’han repetit quan ha aparegut, al peu del arbre y sota’ls plechs de la senyera, la propietaria del Pi donya María Marpeu, acompanyada de dugas senyoras de sa familia y del president de la Unió en Domingo Martí y Juliá.

>> Acte seguit el senyor Martí y Juliá ha fet un breu discurs donant mercés á la senyora Marpeu y al seu espós [Tomàs Campà] pel seu desprendiment y pel seu patriotisme, y ha acabat ordenant al oficial de secretaría de la Unió, senyor [Josep Maria] Folch y Torres, que procedís á la lectura del ofici y cessió, de la carta de la Unió acceptant la generosa ofrena del Pi y de la llista d’entitats y periódichs catalanistas y autonomistas qu’allí estavan representats ó que s’havían adherit al acte. [...]”
Era present a l’acte el vicepresident del Centre Catalanista de Santiago de Cuba, senyor Boix. Es llegí una carta d’adhesió a l’acte del poeta nord-català Juli Delpont, de Miquel Laporta, de Catalunya Federal, i de la poetessa Agnès Armengol de Badia.

S’adheriren també a l’acte una sèrie de personalitats estrangeres, representants de nacions sense estat europees. Es va llegir una carta d’adhesió a l’acte, escrita en català, de l’escriptor txec A. Pickhart, “traductor de la poesía de Verdaguer alusiva al Pi, y un dels quefes del moviment de reivindicació d’aquell poble” (“Gent Nova” de Badalona, 1 octubre 1904 nº150). Procedent també de la nació txeca arribà una carta de Jaroslav Vrchlický, “quefe dels patriotas txechs y poeta nacional [...] que desde Praga ha escrit á nostre colaborador el doctor Benet R. Barrios pera que’l representés en tan solemne acte”. Es van rebre també missives de representants d’Occitània (Frederic Mistral) i Finlàndia (Oiva Fallgren), així com del professor E. Vogel, des d’Aquisgrà (Alemanya).

“Joventut” (29 setembre 1904 nº242) ens informa d’una polèmica que es generà al voltant de l’acte de la presa de possessió del Pi. Sembla que un sector dels assistents, catòlics practicants, tenien la intenció de celebrar una missa al peu del Pi durant l’acte. Finalment, “va prevaldre’l bon sentit”, segons “Joventut”, i no la van celebrar, per no provocar tensions amb els catalanistes que no estaven d’acord amb barrejar les legítimes creences religioses de cadascú amb un acte patriòtic unitari.

L’acte finalitzà amb els parlaments de Josep Maria Roca, Manuel Folguera i Duran i Domènec Martí i Julià.

“Una salva de forts y llarchs aplaudiments ha coronat las darreras paraulas del president de la Unió, qu’ha clos tan solemne acte amb un "Visca!" á la llibertat de tots els pobles”.
Imatges: "Joventut" 29 setembre 1904 nº242 pàgina 645; el Pi de les Tres Branques el maig de 2005.

dijous, 18 de setembre del 2008

Els fets de l’11 de setembre de 1901. Segona part

Efectivament, la convocatòria per part de la Unió Catalanista (UC) de la manifestació en protesta per la detenció dels joves catalanistes es mantingué. La revista catalanista maresmenca “La Costa de Llevant” reproduí un article (que duia el títol “Manifestació Catalanista”) publicat abans a “La Renaixensa” en el qual s’explicava com havia transcorregut la manifestació.

Segons aquest article, de bon matí van començar a arribar a la plaça de Catalunya grups d’obrers (molts dels assistents duien “un llas ab las quatre barras”), “Las entradas á la Rambla de Canaletas y al carrer de la Canuda, estavan plenas de gom á gom per gent de tots los estaments, que esperavan la sortida de la Junta Permanent de la Unió Catalanista”. S’hi aplegaren “nutridas representacions de centres obrers, polítichs, industrials y artístichs, regonegudas personalitats en las lletras, en la política, en lo comers, en la industria y propietat, en una paraula, allí comparegué Barcelona ab tot lo que te de genuinament catalá”. A més dels elements propers a la UC, també s’adheriren a la manifestació els federalistes de Josep Maria Vallès i Ribot i Miquel Laporta, l’Orfeó Català i una representació dels “nostres estimats éuskars y nostres germans rossellonesos y mallorquins residents en aquesta ciutat”, que “formavan contingent nombrós”. Cal destacar que la manifestació no va rebre el suport de la Lliga.

La Junta Permanent de la UC era encapçalada pel seu president, Manuel Folguera i Duran, amb els expresidents Permanyer, Suñol i Guimerà i els joves detinguts, que duien “una hermosa corona de roure y llorer lligada ab una cinta nacionalista”. La manifestació enfilà la Ronda de Sant Pere, en direcció al passeig de Sant Joan, essent aplaudida des dels balcons per molts curiosos que contemplaven el seu pas. La manifestació, doncs, es dirigia al monument de Rafel de Casanova, on hi volien deixar com a homenatge la corona de roure i llorer.

En aquest punt seguirem la narració de “La Renaixensa”:

“Un cop arribats al peu de la estátua, la Junta Permanent de la Unió Catalanista y’ls companys nostres d’ideas que duyan la corona, s’enfilá á dalt lo jove Joseph Mª. Folch y Torres ab dos companys més de procés, per una escala de má disposada pera aquet objecte y colocaren la corona al monument, passant-la pel pal de la bandera de Santa Eularia al que está abrassada la estátua del valent Conseller en Cap. [...]

>> Una vegada coronada la estátua del lleal Casanova, abrassat á ella, dirigí la paraula als concurrents don Manuel Folguera y Durán, donántloshi en nom de la Unió Catalanista la més coral enhorabona. Digué que lo realisat era una acte de solidaritat honrós pera tots los catalans y que aquella figura’ls recordava’l dever de conquerir la llibertat [la negreta és meva]. Acabá son emocionat parlament recomanant á tots los presents que conservessin l’ordre que havía regnat fins aquell moment y que obressin ab prudencia pera assegurar lo triomf de la patria.

>> Lo senyor Folguera fou molt aplaudit y la concurrencia, practicant al peu de la lletra lo indicat per l’orador, desfilá sense esvalotar, oferint un espectácle pocas vegadas vist en nostra ciutat. Tothom se n’entorná á casa seva ab molt de seny, evidenciantse que’ls catalans tenen cultura pera constituhir un poble lliure [la negreta és meva]”.

La manifestació fou un èxit. Les cròniques informen que hi van assitir entre 5.000 i 10.000 persones, una xifra molt important per a l’època.

La presència policial, vigilant un catalanisme que espantava cada cop més a les autoritats espanyoles, sembla que hi fou important, tot i que discreta. “La Renaixensa” ho comenta amb humor:

“No’s vejé gaire policía, y’ls civils, encare que semblés que se’ls hagués dragat la terra, no es veritat que se’ls hagués dragat, perqué tots los dels pobles dels vols, que no son pocas dotzenas de dotzenas, habían fet cap al lugar del peligro. Lo que hi ha es que no se’ls veya pels carrers de Barcelona”.

Aquell multitudinari acte catalanista posà de manifest que el catalanisme s’anava estenent a capes cada vegada més amples de la societat catalana. “La Renaixensa” ho veia, profèticament, d’aquesta manera:

“Han fet cría’ls cuatro locos, veritat? Y la que encare farán!”.


Fonts consultades:

“La Costa de Llevant”, 22 setembre 1901

Imatges: Una vista de la manifestació, apareguda a "Joventut" 26 setembre 1901, nº85, pàg. 645; en Josep Maria Folch i Torres.

dissabte, 30 d’agost del 2008

Els fets de l’11 de setembre de 1901. Primera part

L’11 de setembre de 1901 un grup de joves membres d’algunes de les entitats més representatives del catalanisme integral que, al voltant de la Unió Catalanista (UC) s’havien format al tombant de segle a Barcelona (Catalunya i Avant, Lo Renaixement, Lo Sometent, Los Montanyencs, Lo Jovent Català-La Falç, Lo Tràngul-Llevant), anà a fer una ofrena floral a l’estàtua a Rafel de Casanova, situada al que ara seria el passeig Lluís Companys, prop de l’Arc de Triomf.

Una part dels joves proferí crits considerats contraris a la unitat de l’Estat espanyol, fet que propicià que un petit grup de policies els intentés detenir. Uns quants d’aquests catalanistes, vint-i-quatre concretament, lluny de fugir, decidiren entregar-se a la policia, convençuts que no havien fet cap mal. Un cop detinguts van ser conduïts a les dependències policials. Mentrestant, Lluís Marsans, president de Catalunya i Avant, i cinc persones més, es dirigiren a la comissaria per assabentar-se d’allò que havia passat. Després d’un incident amb la policia, aquests sis també van ser detinguts.

L’endemà al matí, tots trenta (entre els quals, a més de Lluís Marsans, cal destacar la presència de Josep Maria Folch i Torres, que més endavant crearia “El Patufet” i que esdevindria un cèlebre escriptor de novel·la infantil i juvenil) van ser duts a la presó, on s’hi van estar dos dies sencers, fins el seu alliberament. Tot i això els primers vint-i-quatre detinguts foren processats. Un cop alliberats es varen reunir tots plegats juntament el president de la UC, Manuel Folguera i Duran, i altres dirigents del partit, com Josep Maria Roca, Domènec Martí i Julià, Pere Aldavert i Àngel Guimerà. Allí en sorgí la idea de crear una organització d’ajut als catalanistes empresonats i represaliats. El nom triat per a la nova entitat, situada a l’aixopluc de la UC, seria La Reixa, i el seu primer president seria en Josep Maria Folch i Torres.

La Reixa, segons el professor Jaume Colomer, “es mostrà molt eficaç en l’ajut als catalanistes perseguits” i l’any 1902, per exemple, un dels beneficiaris de la seva acció fou Enric Prat de la Riba, dirigent de la Lliga, que fou empresonat per les autoritats espanyoles per haver escrit un article considerat separatista, que fou publicat a “La Veu de Catalunya”.

Però La Reixa, a més de donar suport als catalanistes perseguits per les autoritats, va convertir-se en una organització que coordinà les entitats del catalanisme integral. Aquests dos vessants de les seves activitats tot sovint posaren La Reixa fora de la llei, controlades constantment per la policia.

Però tornem a la detenció dels joves catalanistes a l’estàtua de Rafel de Casanova. La Unió Catalanista convocà per al següent diumenge 15 de setembre (tot i l’alliberament dels detinguts) una concentració a la plaça de Catalunya per protestar per la detenció.

Continuarà


Bibliografia

Colomer, Jaume “La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917)”, Columna Edicions S.A., Barcelona, 1995
Crexell, Joan “El monument a Rafael Casanova”, Edicions El Llamp, Barcelona, 1985
Crexell, Joan “Detenció de patriotes l’11 de setembre de 1901”, dins de la revista “El Llamp” (30 agost 1984, nº11)

dilluns, 11 d’agost del 2008

Una actitud digna d'en Vicenç Albert Ballester

Continuarem parlant d’en Vicenç Albert Ballester (creador de la senyera estelada del triangle blau i l’estel blanc) en aquest centenari de la senyera estelada. A l’anterior article publicat també en aquest blog, que duia per títol “Un homenatge a en Vicenç Albert Ballester, creador de l’estelada”, vam fer una ràpida llambregada a la seva biografia. En aquest ens centrarem en la seva vinculació amb la tot just nascuda Associació Catalana de Beneficència l’any 1908, i recuperarem un article d’aquell mateix any a la publicació catalanista integral “Metralla”, l’autor del qual, Francesc X. Vergés, es refereix a en Ballester, a la vegada que, en el darrer paràgraf formula una dura crítica a la posició presa per la Lliga Regionalista respecte de la persecució al catalanisme.

L’any 1908 (dos anys després de l’aprovació de la Llei de Jurisdiccions i tres anys després del cèlebre assalt per part de militars espanyols al “Cu-cut!” i “La Veu de Catalunya”), en plena persecució als catalanistes més militants, especialment aquells que publicaven articles a la premsa, va néixer l’Associació Catalana de Beneficència (ACB). L’ACB substituïa La Reixa (creada el 1901) i la Comissió Benèfica de la Unió Catalanista en la tasca d’ajut als catalanistes perseguits per l’acció repressiva de les autoritats espanyoles.

L’ACB, entitat adherida a la Unió Catalanista, es constituí oficialment el 22 d’agost de 1908, sota la presidència de Vicenç Albert Ballester. L’Onze de Setembre següent l’ACB repartí a Barcelona un full de propaganda en què es demanaven donatius econòmics a benefici dels catalanistes perseguits i empresonats. La fulla fou denunciada i es dictà auto de processament i presó per al president (Ballester), caixer (Josep Catarineu) i secretari (Manuel Pagès) de l’entitat. Ja empresonat, en Vicenç Albert Ballester, juntament amb dos altres catalanistes represaliats (en Secundí Puig de Franch, director del diari “El Poble Català” i en Francesc Presas, periodista de la publicació figuerenca “Empordà”), sembla que va rebutjar un indult que se li oferia, o almenys això es dedueix de l’article que transcriurem més endavant.


Finalment, segons apareix en una notícia al setmanari catalanista “Gent Nova” (9 gener 1909 nº373, pàg. 6) de Badalona, en Ballester, en Pagès i en Catarineu* foren absolts després d’un judici oral que fou celebrat a l’Audiència de Barcelona, així ho calculem, entre els darrers dies de 1908 i la primera setmana de 1909, en el qual foren defensats pels lletrats Antoni Sansalvador (Ballester), Francesc Albó (Catarineu) i Salvador Millet (Pagès). Amb tot, sembla que el fiscal, no conforme amb la sentència, la va recórrer al Tribunal Suprem espanyol.

Aquest és l’article de Francesc X. Vergés, titulat “Actitut digne” i publicat a “Metralla” (23 octubre 1908 nº89 IX Extraordinari, pàg. 7):

<<L’actitut d’en Francisco Presas, d’en Puig de Franch i d’en Vicens A. Ballester, ha afirmat una vegada més devant dels que tenen ulls i no hi veuen, que’l nostre moviment es fondo, està concrecionat en l’ànima del nostre poble. A devant dels ilusos s’ha demostrat altra vegada, de qu’es viva i ben viva l’ànima de Catalunya. Ja’ls processats no volen indults, ja’ls exilats sofreixen gustosos les amargors del exil ja no’s demana clemencia, sols justicia s’exigeix. Un chor de veus mascles s’ha aixecat cridant fort “Fora’l perdó!” “No’l volem!” “Preferim les persecucions a les almoines palatines” Vetaquí un gest que sols té parió en les époques més llunyes, en aquelles epoques de races indòmites que no’s doblegaven mai sota’ls afalacs del enemic; aquelles époques d’un Rei Jaume, d’un Clarís, d’un Roger de Llúria.

>>L’actitut dels nostres companys nacionalistes, marca un nou període, una nova era, marca unes orientacions ben oposades a les de molts de casa nostra que han cregut que llepant barrots de cadira, que vestint en certes ocasions “jaqué” o “smokin” podien lograr l’Autonomia de Catalunya.>>
La imatge que il·lustra l'article, que representa una colla de catalanistes detinguts, va aparèixer en el número 132 de la publicació "La Tralla".

* En Josep Catarineu va morir poc després, a principis de març d’aquell any 1909. Segons “Metralla” era un “Nacionalista integuèrrim no cobejá jamai en son cor petites miserietes de capelleta. Ab tots els companys en amors patris compartí entussiasmes i ilusions” (“Metralla” 11 març 1909 nº109).

diumenge, 20 de juliol del 2008

Les foguerades patriòtiques de Sant Joan de fa un segle. Segona part

L’èxit de les fogueres patriòtiques de1906 provocà que l’any següent un gran nombre d’entitats catalanistes de molts indrets de la nació s’adherissin a la nova crida d’aquell any. El principal impulsor de la iniciativa, el capelladí Amador Romaní, va recollir notícia de 113 fogueres patriòtiques l’any 1907. Fins i tot el poeta Joan Maragall arribà a dedicar un poema als focs patriòtics de 1907, publicat a “El Poble Català”, el juny d’aquell any. Maragall, en el seu poema, deia d’aquests focs que “Cal que’s vegin de Valencia, de Ponent y de Llevant”, fa referència al poble occità (“Miracle! Gent d’Occitania, l’esprit d’Oc s’ha despertat!”), i el finalitza així: “y’l crit d’una sola llengua / s’alsi dels llocs més distants / omplint els aires encesos / d’un clamor de Llibertat!”.

L’actiu dinamitzador cultural i catalanista blanenc Joan Ribas i Carreras s’afegí a la crida de les foguerades patriòtiques amb un article aparegut a “La Costa de Llevant” titulat “Fochs de Patria” (LCDL 22 juny 1907), en el qual informa del procés de recuperació de Francesc Cambó (important dirigent de la Lliga Regionalista que el mes d’abril havia estat víctima d’un atemptat lerrouxista) a la masia de la Pedra (o la Roca) del Ram de Canet. En Ribas i Carreras volia que els focs es convertissin en un homenatge a Cambó:

“A encéndrer aquesta vetlla foguerades en tots los cims; á dirho ab parla de foch perqué els própis y els estranys ho sápigan, que’ns sentím granment honrats d’hostatjar en nostre terme al il-lustre ferit, al qu’ab sa sanch viriosa sagellá y enfortí l’espléndida Solidaritat Catalana! Que pregónin els nostres fochs de germanor, que’l batallador ha entrat en prometedora convalescencia, ab els ayres salutífers de la Masía de la Pedra del Ram. [...] Companys nacionalistas y solidáris de la Costa de Llevant; á encimarar fochs per Catalunya y per testimoniar afecte d’hospitalitat y goig de milloría á En Francesch Cambó, el benemérit propulsor de las reivindicacions patrias”.

Blanes fou una de les poblacions del país on es van fer foguerades patriòtiques, en el nostre cas al cim de la muntanya de Sant Joan. Les cròniques ens informen que:

“La foguera que’l vespre de la vigilia varen encendre al cim de la montanya d’aquest nom [Sant Joan], els autonomistas y nacionalistas, agafá grans proporcions per lo que tením la seguretat que havía de ser vista desde termes forsa llunyans: també se’n varen encendre per la vila en nombre bastant regular” (LCDL 29 juny 1907). Darrera d’aquesta foguera hi devia haver l’efímer Aplec Nacionalista de Blanes, impulsat bàsicament pel mateix Ribas i Carreras, entre d’altres personalitats.

Altres pobles dels voltants també en varen fer. A Malgrat, els nacionalistes, sobretot la gent més jove, agrupats al voltant del Centre Autonomista Malgratenc, en varen fer un dalt del turó d’en Serra:

“En la revetlla de Sant Joan algun joves, verdaders aymants de nostra terra, entusiasmats per la iniciativa de la “Veu de Capellades” y no volguent ésser menys patriotas que’ls nostres confrares d’altres poblacions de Catalunya, iniciaren la conveniencia de secundar tan hermosa idea, á quin efecte el “Centre Autonomista Malgratench” organisá dit acte, que fou una verdadera vetlla d’alegría y germanor. A dos quarts de vuit del vespre sortiren els expedicionaris cap al turó d’en Serra, (una de las montanyas més altas dels voltans); un cop á dalt se feren els preparatius y poch abans de las nou, s’encengueren fochs de bengala y al punt de las nou s’encengué la foguera, se tiraren coets, y mentres anava cremant s’entoná el nostre himne y ballaren sardanas” (LCDL 6 juliol 1907). Veiem com els cants i les danses patriòtiques hi eren presents.

A Canet també se’n va fer una, de foguerada patriòtica, en aquest cas al cim de Pedra Castell:

“En la revetlla de Sant Joan, un estol de catalanistas pujaren á Pedra-Castell, el foch patriótich, que’l feren durar uns set quarts d’hora. Se’n vejeren molts en los cims de las montanyas de tota la costa, com á llantias que illuminavan la foscor de la nit” (LCDL 29 juny 1907).

Altres poblacions properes on se’n varen fer (segons relació feta per Amador Romaní) foren Tossa (Puig del Molí de Vent, Cap de Tossa), Arbúcies (Castell de Montsoriu), Arenys de Mar (Pic de la Pietat), Sant Feliu de Guíxols (Turó de l’Home), Vilassar de Mar (Castell de Burriac) i Cabrera de Mar (Cim de Sant Joan).

Se’n varen fer també a la Catalunya Nord, per part de la Secció Canigó del Club Alpí, per iniciativa del bisbe de Perpinyà, Carselade del Pont, al cim de Puigbarbet, al Canigó, i a Mallorca, al cim del Puigmajor, per part dels catalanistes d’Alaró, els quals, l’any 1908, des del periòdic “Manyoch Regionalista” d’aquest poble, feren una crida a tots els mallorquins a fer fogueres als cims de les muntanyes de cada poble la nit de Sant Joan.

El 1908, com veiem, també se’n varen fer. Des de Pineda se’n veien en “alguna montanya” (LCDL 27 juny 1908), i a Calella sabem que se’n va fer una:

“En el sens nombre de fochs simbolisadors de l’unió y germanor dels fills de nostra terra, que tingueren lloch en la vetlla de Sant Joan en diferents indrets elevats de Catalunya, respongueren hermosament els socis de l’Associació Nacionalista fent també una gran foguera en lo cím de la montanya anomenada de can Carreras, la qual produhía magnífich efecte”.

Els anys següents se’n van seguir fent, encara que cada cop menys. El 1909 es féu una crida a “La Costa de Llevant” per fer-ne una a Tossa (LCDL 12 juny 1909), en la qual es posa en relleu el motiu pel qual se’n feien menys, que no era un altre que l’inici del trencament de la Solidaritat Catalana, un moviment molt ample, però alhora fràgil. Per això, ens informa “La Costa de Llevant”, la gent de Capellades féu una altra crida als catalans per reviscolar els focs patriòtics. Però això ja no era possible.

Pensem que la foguera de Tossa no es va arribar a fer, donat que no n’hem trobat pas notícies a “La Costa de Llevant”, i aquesta devia ser la tònica general arreu del país. Només les entitats més properes al nacionalisme radical i el catalanisme d’arrel popular i obrera en van seguir fent durant un temps, amb el desig de mantenir encès el foc de la Solidaritat Catalana. Una d’aquestes entitats fou el Centre Catalanista Gent Nova de Badalona (en concret la seva secció excursionista), que el juny de 1909 anuncià una foguera al turó de la Font d’en Mora (“Gent Nova”, 19 juny 1909). Tenim notícia, gràcies al malaguanyat historiador Jaume Colomer, que el 1912 se’n varen fer, una de les quals la del cim de Sant Pere Màrtir, a la serra de Collserola, organitzada per un col·lectiu nacionalista, el Grup Catalanista La Davantera. En l’acte hi féu un parlament Domènec Martí i Julià, president de la Unió Catalanista.

Les foguerades patriòtiques de 1906, 1907 i els anys posteriors foren la primera manifestació en la qual es féu palesa la significació patriòtica que des d’aleshores prendrien els tradicionals focs de Sant Joan arreu dels Països Catalans. El 1933 l’entitat patriòtica Palestra organitzà la Crida del Foc, en commemoració del centenari de la Renaixença, un esdeveniment calcat del de les foguerades patriòtiques d’inicis del segle XX, que aconseguí que la nit del dissabte 8 d’abril d’aquell any s’encenguessin multitud de focs de significació patriòtica a molts cims del país. El 1947, amb motiu de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, i en plena dictadura de Franco, també es van fer moltes fogueres en cims muntanyencs. Des del 1955 la Flama del Canigó encén les fogueres de Sant Joan dels Països Catalans, mentre que la Flama de la Llengua catalana té el seu origen el 1968. Més recentment, el passat 2007, diverses entitats valencianes varen encendre llums (ara ja no es poden fer focs) la nit del 25 d’abril als cims de diverses muntanyes per commemorar els 300 anys de la pèrdua de les llibertats nacionals al País Valencià i per recordar que el nostre poble segueix essent un poble viu.
Imatges: Joan Maragall al Montseny; Castell de Sant Joan de Blanes.


Fonts consultades:

“Gent Nova” de Badalona, 19 juny 1909
“La Costa de Llevant” (Arxiu Municipal de Blanes)
Castellví, Jordi “Les “foguerades patriòtiques”. La invenció d’un nou ritual identitari (1906-1907)”, dins Caramella Revista de Música i Cultura Popular, núm. 13, Prats de Lluçanès (Osona), juliol-desembre 2005
Colomer, Jaume “La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917)”, Columna Assaig, Barcelona, 1995

Article publicat al Celobert de Blanes (nº 59, juny/juliol 2008) i Malgrat (nº14 juny/juliol 2008).

dijous, 10 de juliol del 2008

Les foguerades patriòtiques de Sant Joan de fa un segle. Primera part

En aquest article parlarem d’un fenòmen que s’esdevingué a la Catalunya de principis del segle XX, del qual molt poca gent en deu tenir notícia, i que l’investigador Jordi Castellví ha donat a conèixer darrerament: les fogueres patriòtiques de la nit de Sant Joan.

El present article i la seva segona part estan basats en el treball d’investigació de l’esmentat autor i en les meves recerques al setmanari “La Costa de Llevant”, més altres aportacions hemerogràfiques.

El novembre de 1905 es produí l’assalt de desenes d’oficials de l’exèrcit espanyol a les seus barcelonines de les publicacions catalanistes “Cu-cut!” i “La Veu de Catalunya”. Aquesta era la resposta dels militars a un acudit del dibuixant Joan G. Junceda publicat a l’esmentada revista satírica “Cu-cut!”, considerat ofensiu per l’exèrcit espanyol. El govern espanyol, lluny de condemnar l’acció violenta, hi donà suport mitjançant l’elaboració de la Llei de Jurisdiccions, que penava els fets que hom considerava ofensius per als símbols d’Espanya (bandera, exèrcit, monarquia...). Aquesta llei, el 1906 portà a la majoria de forces polítiques catalanes a fer pinya en una gran coalició electoral, la Solidaritat Catalana.

En aquest context d’efervescència catalanista, des de les planes del periòdic “La Veu de Capellades” (2 de juny de 1906), d’aquest poble de la comarca de l’Anoia, sorgí una original iniciativa: que per la nit de Sant Joan que s’acostava, a arreu de Catalunya s’encenguessin grans fogueres als cims més elevats de cada poble i cada comarca, en senyal de germanor de tots els catalans.

“La Veu de Capellades” es feia ressò de la idea d’un grup de capelladins de pujar a l’encimbellat castell de la Pobla de Claramunt, per encendre-hi una gran foguera per Sant Joan. La gent de Capellades, però, no volia que aquella iniciativa restés reclosa només al seu poble, “y per aixó convoquém á tots els cataláns de cor [...] pera que en ses comarques respectivas realisin un acte consemblant, aixecantne fogueradas missatjeras d’un sentiment germanívol, en tots els antichs castellots ó atalayas morescas que restan escampadas en tots els indrets de Catalunya.”

Com aconseguiren els capelladins fer arribar el seu missatge arreu del país? Doncs mitjançant una crida als nombrosos periòdics catalans i catalanistes, d’abast local, comarcal i nacional (“La Veu de Catalunya” i “El Poble Català”) i de totes les tendències, des de “La Veu de Capellades”:

“Y preguém á tota la prempsa catalana que’s fassi ressó d’aquesta convocatoria y contribueixi al éxit de la “Salutació germanívola”, á fi de que nostre modesta iniciativa es converteixi en un aconteixement de proporcions grandiosas, que posi de relleu una volta més, las falagueras corrents de germanor que lligan amorosidament á tots els bons fills de Catalunya”, deia “La Veu de Capellades”.

El setmanari catalanista comarcal “La Costa de Llevant”, que tenia com a àmbit d’actuació la comarca del Maresme, Blanes, Lloret i Tossa, també s’afegí a la crida, amb un article titulat “Una bona pensada” (LCDL 16 juny 1906), en el qual es reproduïa l’article aparegut a “La Veu de Capellades”.

Els catalanistes de Capellades van triar Sant Joan, una festa simbòlica, celebrada amb les fogueres arreu dels Països Catalans, amb tot el valor màgic i purificador atribuït al foc. D’aquesta faisó, aquells capelladins de fa cent anys uniren la màgia i la sacralitat immemorials de la nit de Sant Joan amb el sentiment patriòtic català. A més, tenien l’esperança que, un cop dalt del cim i encesa la foguera, veurien altres fogueres en altres cims, des dels indrets més propers fins on arribés el seu esguard, per així poder copsar de nit la unitat dels catalans.

No oblidem tampoc la vessant excursionista de la iniciativa, perquè calia, en primer lloc, arribar al cim d’un turó o muntanya, des del qual es pogués albirar de nit la comarca o fins i tot part del país. En aquells anys l’excursionisme es trobava en franca expansió a Catalunya, i va ser l’excursionisme, i més endavant també l’escoltisme, un dels fenòmens socials que van forjar més catalanistes.


Però no tothom va veure amb bons ulls la crida a fer fogueres catalanistes per Sant Joan. El combatiu setmanari catalanista barceloní “La Tralla” denuncià a l’article “Contra les fogueres”, signat pel pseudònim Korb, que els enemics del puixant moviment nacional català, concretament certs “caciquets rurals” membres dels partits polítics vinculats al sistema polític de la Restauració borbònica miraren de prohibir fogueres mitjançant ordres governatives. La gent de “La Tralla” informava que havien rebut cartes de gent de fora de Barcelona denunciant prohibicions de fogueres, i que es van “destorbar en quelcunes comarques les fogueres nacionals” (“La Tralla” 29 juny 1906).

“La Costa de Llevant” comminà la gent de Canet de Mar a pujar la nit de Sant Joan al cim de Pedra Castell, “encenent grossa foguerada, á n’els companys de Catalunya envihemloshi’l saludo de germanor”. El cronista de Canet afegia que “La nit de Sant Joan, encisadora com es, se presta, no hi ha dupte, á sortir á fora pera airejarse y cantar una cansó á la Patria” (LCDL 16 juny 1906). El cant de cançons patriòtiques havia de formar part també d’aquella experiència.

A Premià de Mar, la comissió executiva de la festa nacional catalana (que també es constituí a Capellades) recomanava a totes les entitats del municipi i a particulars que per la nit de Sant Joan encenguessin els focs dalt de les muntanyes dels voltants, “com á manifestació del foch d’entussiasme que nía en nostres cors y com á proba de solidaritat y fermesa” (LCDL 16 juny 1906).

La foguera de Canet es va encendre a les 10 de la nit i va durar cinc quarts d’hora. Sembla que la convocatòria a la comarca del Maresme va tenir força èxit perquè des de Pedra Castell “se’n arribáren á ovirar en la part de la costa fins á Barcelona, en número de vuyt fochs, al cím de tantas altres montanyas; l’efecte era hermós y la nit molt deliciosa” (LCDL 30 juny 1906). Sabem que una d’aquestes fogueres es va encendre al cim del Mont Cabrer, a Cabrils (LCDL 7 juliol 1906).

Els de Capellades, des del Puig del Gall, van veure fogueres dalt de Sant Jeroni (Montserrat), a la Tossa de Montbui, al castell de la Pobla de Claramunt, a la muntanya de Miramar, a Llobreia, can Brugués, Freixes..., “peró en cremavan moltas y moltas altres, vers las llunyanias del horitzó”. “N’hi havia que semblavan encesas al cel”.


Fonts consultades:

“La Costa de Llevant” (LCDL) (1906) (Arxiu Municipal de Blanes)
“La Tralla”, 29 juny 1906
Castellví, Jordi “Les “foguerades patriòtiques”. La invenció d’un nou ritual identitari (1906-1907)”, dins Caramella Revista de Música i Cultura Popular, núm. 13, Prats de Lluçanès (Osona), juliol-desembre 2005


Article publicat al Celobert de Blanes (nº 58, maig 2008) i Malgrat (nº13, maig 2008).

dilluns, 7 de juliol del 2008

Els inicis de la Solidaritat Catalana

He elaborat el següent text a partir dels articles titulats "La Solidaritat Catalana" publicats en diversos números de la revista Celobert en les seves edicions de Blanes (nº 35, juny 2006), Lloret (nº 15, maig 2006) i Malgrat (nº 10, novembre-desembre 2007). Les imatges que il·lustren l'article es corresponen a la portada del primer número de la revista "Cu-cut!" i a l'acudit d'en Junceda que motivà l'atac dels oficials espanyols a aquesta revista satírica i al diari "La Veu de Catalunya".


El 25 de novembre de 1905 un nombrós grup d’oficials de l’exèrcit espanyol entraren per la força a les redaccions de les publicacions “Cu-cut!” i “La Veu de Catalunya”, amb seu a Barcelona, tot destrossant-ne les instal·lacions i agredint la gent que hi era. El pretext d’aquest assalt fou la publicació per part del setmanari satíric “Cu-cut!” d’una innocent caricatura de Joan G. Junceda (l’eminent dibuixant vinculat amb Blanes), que els militars consideraren que injuriava l’exèrcit espanyol. Aquells fets provocaren la caiguda del govern espanyol presidit per Eugenio Montero de los Ríos, substituït per Segismundo Moret, el qual aprovà una llei de Jurisdiccions que legitimava l’acció dels assaltants, tot posant sota jurisdicció militar els delictes contra l’exèrcit i la pàtria.

Aquesta llei va trobar una amplíssima oposició a Catalunya, perquè era considerada una agressió a la llibertat de premsa i d’opinió. D’aquesta faisó, es va començar a gestar un moviment polític unitari que cristal·litzà amb la creació de la Solidaritat Catalana. La Solidaritat, un dels principals dirigents de la qual fou Francesc Cambó, aplegà una colla de forces polítiques d’allò més heterogènies: la Lliga Regionalista, diversos grups republicans (un segment de la Unió Republicana, el Centre Nacionalista Republicà i els federals), la Unió Catalanista i els carlins. El principal enemic de la Solidaritat, a més de les forces monàrquiques més integrades al sistema de la Restauració, fou l’anticatalanisme furibund d’Alejandro Lerroux, un polític republicà que basava el seu discurs en la demagògia espanyolista. El programa polític de la Solidaritat demanava la derogació de la Llei de Jurisdiccions i una indefinida reivindicació d’autogovern per a Catalunya.

El primer míting de la Solidaritat fou a Girona, l’11 de febrer de 1906, però l’acte més representatiu i multitudinari va tenir lloc a Barcelona, als voltants del Parc de la Ciutadella, el 20 de maig següent, una concentració d’homenatge als diputats que, al Parlament espanyol, van oposar-se a “la despótica lley de las jurisdiccions”, tal com la qualifica la revista “La Costa de Llevant”. Les cròniques de l’època ens diuen que hi assistiren unes dues-centes mil persones, una part de les quals vingudes de la nostra vila.

“La Costa de Llevant” ens informa que en Joan Ribas i Carreras fou el principal impulsor a Blanes de la campanya de recaptació de fons per finançar la manifestació de Barcelona. Les associacions blanenques més importants (la Casa del Poble, el Centre Catòlic, el Centre d’Unió Republicana, l’Orfeó de Blanes i el Primer Casino), mercès a les gestions d’en Ribas i Carreras, obriren llistes de subscripció perquè els seus associats hi fessin aportacions econòmiques. Algunes d’aquestes entitats s’adheriren a l’acte i portaren delegacions a la manifestació. En representació de l’Orfeó hi acudiren una colla de socis, entre els quals dos coristes obrers, un espardenyer i un mariner, que vetllaven la senyera de l’entitat, les despeses de viatge dels quals foren pagades per en Ferran Agulló i Vidal, el conegut escriptor i secretari general de la Lliga. També acudí a la manifestació una representació del Centre d’Unió Republicana de Blanes amb la bandera de la seva societat, una delegació de l’Ajuntament (que també s’havia adherit a l’acte) i un bon nombre de particulars.

A Lloret, segons la mateixa publicació esmentada, la societat coral l’Armonia Lloretenca va ser representada a la gran manifestació de Barcelona “per son penó que hi assistí acompanyat del Director En Ramon Pujol y alguns coristas, fent grupo ab els coros d’En Clavé”. Per recordar que a Barcelona s’estava desenvolupant aquell gran acte, el mateix dia 20 de maig, el local de l’Armonia es va guarnir “ab profussió de banderas, entre las que hi predominavan las catalanas”.

A Malgrat la major part dels republicans federals i la Unió Republicana s’integrà al moviment de la Solidaritat. Els republicans malgratencs que no van voler integrar-se a la Solidaritat Catalana fundaren una Fraternitat Republicana, adscrita al Partido Radical de Lerroux. També s’integrà a la Solidaritat Catalana el Centre Autonomista Malgratenc, l’antiga Agrupació Catalanista de Malgrat, entitat catalanista i conservadora. Cal afegir també que l’entitat cultural d’arrel republicana la Barretina Vermella donà suport al candidat del districte de la Solidaritat Catalana, el catalanista republicà Josep Calvet.

A les eleccions del 1907 els candidats solidaris van obtenir un triomf esclatant enfront els lerrouxistes. Però des d’aleshores les diferències entre les diverses forces catalanistes que composaven la Solidaritat es van anar accentuant, fins que a les eleccions municipals del 1909 ja varen presentar candidatures separades. Tanmateix, i a desgrat de la seva curta durada, el projecte de la Solidaritat Catalana fou capaç d’unir la major part d’opcions polítiques del país i significà l’extensió de l’incipient catalanisme polític a tota la societat catalana.

Fonts consultades:

“La Costa de Llevant” (1906)
Pomés, Jordi “Associacionisme popular a Catalunya. Una població paradigmàtica: Malgrat de Mar (1850-1950)”, Ajuntament de Malgrat de Mar, Malgrat de Mar, 2002
Roig i Rosich, Josep Maria “Francesc Macià. De militar espanyol a independentista català (1907-1923)”, L’Esfera dels Llibres, Barcelona, 2006

dilluns, 30 de juny del 2008

Vicenç Albert Ballester, creador de l'estelada

En el centenari del naixement de l’estelada voldria fer un petit homenatge a en Vicenç Albert Ballester, l’home que la configurà tal com la coneixem avui, en la seva versió del triangle blau, coincidint també amb el norantè aniversari d’aquesta versió de l’estelada.

En Vicenç Albert Ballester va néixer el 1872 i de ben jove començà a militar en organitzacions catalanistes, mantenint-se sempre fidel a la Unió Catalanista (UC), de la qual n’arribaria a ser president. Fundà el combatiu setmanari catalanista “La Tralla”, adherit a la UC, publicació que va patir constants suspensions pel seu caràcter netament nacionalista. Més endavant creà una altra publicació catalanista, “Renaixement” (1910-1915), així com “L’Intransigent” (1918).
Dins de l’òrbita de la UC en Ballester va ser soci protector de La Reixa (1901), entitat de suport als presos i represaliats catalanistes. Després de la repressió governamental desfermada contra La Reixa, l’entitat desapareix, però és substituïda en les seves funcions el 1908 per l’Associació Catalana de Beneficència (ACB), adherida també a la UC, presidida per en Ballester. L’ACB féu la seva presentació pública l’11 de setembre d’aquell 1908, a Barcelona. Però la publicació per part d’aquesta entitat d’un full considerat subversiu perquè demanava ajut per als presos catalanistes provocarà el processament de la junta directiva de l’entitat, amb en Vicenç A. Ballester al capdavant.

En Ballester es destacà també per la seva lluita incansable per una escola catalana i en la nostra llengua des de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Així, fundà l’Escola Catalana Mossèn Cinto. Per a ell la lluita per la llengua era cabdal per la consecució de l’alliberament nacional. La tasca de renacionalització de Catalunya a través de la lluita per la llengua catalana havia de ser inevitablement llarga, però donaria com a fruit, al capdavall, la llibertat de la Nació Catalana. Aquest pensament el veurem exposat clarament en l’article que reproduïrem tot seguit.

Va morir al Masnou (Maresme) el 15 d’agost de 1938, en plena guerra dels Tres Anys (1936-1939). Uns quants mesos abans, el 9 de gener, aprofitant una lleu millora de la malaltia que patia, havia estat objecte d’un sentit homenatge a Barcelona per part del moviment independentista. Després de la seva mort l’Ajuntament de Barcelona acordà de posar el nom del patriota a un carrer de Barcelona, la plaça que hi ha al carrer de la Canuda, que actualment es diu Villa de Madrid.
Com ja vam dir en un article anterior, la Comissió del Centenari de l’Estelada promou la presentació de mocions a ajuntaments catalans per posar el nom de Vicenç A. Ballester i de l’estelada a carrers dels diversos municipis.

Recordem la figura i el pensament d’en Vicenç Albert Ballester amb la transcripció d’aquest article seu publicat originalment a “Renaixement” i reproduït en el número del 29 de desembre de 1912 del setmanari catalanista amb seu a Canet de Mar “La Costa de Llevant”.

En primer lloc, Ballester es refereix a l’Assemblea de la Unió Catalanista celebrada a Tarragona l’octubre de 1912, un intent del seu president, Domènec Martí i Julià, d’unir tot el catalanisme, des de la Lliga fins als nacionalistes republicans, passant pel nacionalisme radical arrenglerat al voltant de la UC. En Ballester, en aquest article, es mostra fidel als postulats apolítics de la UC, tot apostant per una ingent tasca per part del catalanisme de renacionalització cultural i social de la Nació. L’article també és un cant a la unitat i a l’idealisme i una crítica a les “capelletes”, fenòmen certament comú, tant en el moviment nacional català d’aleshores com en el d’avui en dia.

Les dades per a aquest petit apunt biogràfic les he extretes principalment del llibre de Joan Crexell “Origen de la bandera independentista” (Ed. El Llamp, Barcelona, 1988) i de premsa del nacionalisme català de l’època (“Gent Nova” de Badalona, i “Metralla” de Barcelona).

“Del ahir al demá”

“L’Assamblea de Tarragona ha portat á la causa Nacional un refermament del sentiment Nacionalista y una palesa expressió de la necessitat de que sapiguém tots y capiguém bé que l’obra de la lliberació Patria no es d’un dia ni d’un any, que’s de generacions y generacions, com de generacions y generacions sigué l’obra de la seva esclavització.

Aixó fa que’ns hágim d’estranyar de que qualques individuus qui son dins de la nostra Unió Catalanista, se creguin llicenciats, vulguin cercar hont anar, ara que l’Assamblea ha acordat que la Unió fés –interinament- obra únicament y exclussiva social y cultural.

Pera nosaltres, ningú, individualment ni colectivament, dels quí ens honorém no haventnos mogut –malgrat els rebomboris de dreta y esquerra- del sustentament del ideal pur del Catalanisme, pot ni déu patrióticament fer més que Catalanisme de la Unió, és a dir, Nacionalisme radicalíssim Catalá. Car (ben sapigut es de molts anys ensá per no dir de sempre y sobretot de des de l’Assamblea de Barcelona), bé prou s’ha dit que dintre de la nostra Unió no sols poden, sino que ademés deuhen treballarhi tots els Catalans moguts per les aspiracions del Nacionalisme, qualsevulgues que síen llurs pensars y sentirs en materies polítiques, relligioses y socials.

Y com que no pot haverhi Catalanista tant negat que no comprengui que, fent més que fins avuy per la Cultura Catalana, encara’s pot y’s deu treballar més prescindint de pensars polítichs, relligiosos y socials, no sabém perque hi té d’haver qui vulgui formar grupets nous, donantlos noms vells: radicalismes, quan els radicalismes se fan, s’exerciten, se tenen, pero no’s diuhen, que’l nom no es pas el que fa la cosa. Lo que tenen de fer els Nacionalistes de la Unió (siguin de dreta, siguin d’esquerra, siguin d’un altre partit), es cooperar al radicalisme veritat, la ensenyansa de la Llengua, de la Literatura, de la Historia de Catalunya als petits, pera fer una generació de Catalans conscients, que puguin presentar á Catalunya y al Extranger llurs escrits en Catalá, en Catalá sense mácules en la Prosodia, en la Morfología, en la Sintáxis. Y, al ensemps, acostumar als petits á associarse, á colectivitzarse sense orgulls, sense alló per dissort tant corrent de posar al diari el nom dels individuus de la nova Junta ó’l de la Junta de la nova entitat, que sembla que sols per aixó se constitueixin entitats y juntes, pera aixó, pera pagar lloguers de pisos, entretenirse ab reis y cavalls, y anarsen devent al amo de la casa un parell de mesades, al cafeter y al adroguer uns quants kilos de café y de sucre, y á les Companyíes del gas ó de la electricitat unes quantes dotzenes de metres cúbichs ó de kilowats consumits pera que’ls de la junta puguin acordar enviar als periódichs unes notes d’estridencies que’s farán y no’s fan, de propósits que s’esmenten y no’s compleixen, d’amor a les Escoles Catalanes que, sense tant sentirlo anomenar y rebentne més els seus efectes, no viuríen la vida migrada que no les deixa posarse front á front de tants colegis que s’emporten els diners dels pares y desvíen els cervells dels deixebles del coneixement del llur deure com á Catalans.

Ni apassionament ni rencunia ens mouhen al escriure aquestes ratlles; es sols la fretura de que, d’un cop per tots, se pensi serenament en que la única solució, millor dit, l’únich medi de arribar á la solució del plet de Catalunya, es ensenyar els petits, ferlos estimar l’idioma de la Patria més que tots els altres llenguatges del món y infiltrar en les llurs conciencies l’amor al estudi, que com més un hom estudía y coneix el carácter, les costums, les virtuts y’ls vicis dels pobles que no son el seu, més fá que’l propi s’esperoni en assimilarse lo bó dels altres, á llensar de son sí lo dolent que té y á abominar dels que’n rés de lo que’s vida colectiva, denoten moralitat, bondat, altruisme, sacrifici.

Fem venir á nosaltres els quí no coneixen el nostre desinterés; no’ns en aném cap an ells, mes femlos venir exposantlos préviament que’l nostre camí á seguir es plé d’asprors y de pujades fadigoses y que, segurament, nosaltres mateixos no serém pas els quí assolirém el lloch reposat de les grans satisfaccions, que aixó queda pera’ls nostres fills, pera’ls nostres néts, tal vegada.”

dimecres, 14 de maig del 2008

Senyera estelada: cent anys

Enguany es celebra el centenari de l’estelada, el símbol de la voluntat de llibertat de la nació catalana. S’ha triat aquesta data perquè la primera imatge que es conserva d’una senyera catalana amb un estel és del 1908. Es tracta concretament de la senyera de la Lliga Nacionalista Catalana de París. Aquesta commemoració servirà, concretament, per fer un repàs de l’evolució històrica d’aquesta icona de l’independentisme, però també per donar a conèixer la història de l’independentisme, en general, al nostre país, gairebé desconeguda per una gran part de la població catalana.

Amb aquest objecte es va crear la Comissió del Centenari de l’Estelada que es va presentar públicament el passat 14 d’abril de 2008 en un acte al qual hi assistí una nodrida representació de personalitats del món cultural, social i polític de la nostra nació a la seu d’Òmnium Cultural, i en el qual hi parlaren, a més del president de l’entitat amfitriona, Jordi Porta, que donà la benvinguda als assistents, en Francesc Espriu, veterà del Front Nacional de Catalunya, Èric Bertran, jove estudiant conegut per haver estat represaliat per la seva defensa de la llengua catalana, i Sergi Blàzquez, vice-president de la Plataforma Pro-Seleccions Esportives Catalanes.
El cap de projectes de la Comissió, Joan-Marc Passada, presentà les activitats programades per al Centenari:

- Emissió i enviament de milers de postals a l’ONU fent recordança de: les activitats de Vicenç Albert Ballester, creador de l’estelada del triangle blau, prop de la Societat de Nacions el 1919 a favor de la independència de Catalunya; la tasca del Consell Nacional Català a l’ONU el 1945; les històriques intervencions en defensa de la catalanitat a l’ONU del cèlebre intèrpret i compositor Pau Casals (1971) i del cap de govern d’Andorra Òscar Ribas (1995).

- Participació en aplecs i xerrades arreu dels Països Catalans.

- Reedició del llibre “Origen de la bandera independentista”, de Joan Crexell, a càrrec de l’editorial Rafael Dalmau.

- Exposició itinerant sobre els cent anys d’independentisme i l’estelada, juntament amb una exposició no itinerant en algun reconegut museu de Barcelona.

- Creació d’una entrada a la Gran Enciclopèdia Catalana per a en Vicenç Albert Ballester i Camps i per a l’estelada.

- Presentacions de mocions a ajuntaments catalans per posar el nom de Vicenç A. Ballester i de l’estelada a carrers dels diversos municipis.

- Projecte Cent Anys-Cent Cims, que consisteix en dur l’estelada a cent cims d’arreu del món (Everest, Broad Peak, Mount Withney, Gran Paradiso...) i també dels Països Catalans per reivindicar l’oficialitat i la internacionalització de les seleccions esportives nacionals catalanes.

Des d’aquest blog m’adhereixo al Centenari de l’estelada, una bandera que simbolitza la lluita per la llibertat i la independència de la Nació Catalana. En aquesta efemèride, reproduïré, amb petites modificacions, un article titulat “Breu història de l’estelada” que vaig escriure el 2006 i que fou publicat aquell any a la revista Celobert de Blanes i Lloret.
Per a més informació de la Comissió:

Breu història de l'estelada
És en els diferents grups independentistes que sorgiren a la Catalunya de principis del segle XX on cal cercar els origens de l’estelada. El primer estel a una senyera amb significat nacionalista i en territori català és datat el 1904 i s’ha de relacionar amb la Unió Catalanista. Tanmateix, cal no oblidar que els nuclis d’emigrats
catalans a l’estranger (sobretot els de Cuba i França) foren dels més actius en la seva militància independentista catalana. Des del 1903 el Centre Catalanista de Santiago de Cuba tenia com a símbol una senyera catalana amb un estel blanc al bell mig, i a França, en aquells moments, el Centre Català de París també tenia com a símbol una senyera amb un estel. Entre el 1906 i el 1908 l’esmentat Centre Català es convertí en la Lliga Nacionalista Catalana de París, a la seu de la qual hi havia penjada una senyera amb un rombe de color indeterminat al centre (segurament el blau), i al mig d’aquest rombe hi lluïa un estel blanc de cinc puntes.

En un escorcoll de la policia espanyola a la seu barcelonina de l’associació La Reixa, de suport als presos polítics nacionalistes catalans, s’hi trobà una cinta amb la senyera amb un triangle i un estel. Era el 14 de gener de 1908. Una altra estelada de l’època (datada el 1914) fou la dels Néts dels Almogàvers, una entitat sorgida del Casal Nacionalista Martinenc, de Barcelona. Es tractava d’una senyera amb una franja blanca tocant el pal amb un estel blau de cinc puntes al mig de la franja. Una publicació nacionalista de l’època, “Renaixement”, d’en Vicenç Albert Ballester, que començà a sortir al carrer el 1910 i que era vinculada a la Unió Catalanista, lluïa un estel a la seva capçalera. L’estel coronava una Au Fènix (símbol per excel·lència de la Renaixença Nacional Catalana) que sorgia de les flames i que tenia les quatre barres catalanes al pit.

L’estelada es relaciona també amb els voluntaris catalans que lluitaren al costat dels aliats durant la Primera Guerra Mundial. Un mínim de mil catalans, molts dels quals nacionalistes i independentistes, s’allistaren a l’exèrcit francès per lluitar contra els imperis centrals. Alguns d’aquests voluntaris duien una senyera catalana amb un estel calada a la punta de les baionetes.
L’any 1918, des del Comitè Pro Catalunya, en Vicenç Albert Ballester creà l’estelada amb un triangle blau al costat del pal amb un estel blanc de cinc puntes al centre del triangle, prenent com a model la bandera de Cuba (país que vint anys enrera s’havia independitzat d’Espanya). L’estel blanc representa la independència de Catalunya sobre el blau del cel, que simbolitza tota la Humanitat. L’aparició d’aquesta estelada es relaciona amb la doctrina de l’aleshores president dels Estats Units, Thomas Woodrow Wilson (segons la qual totes les nacions sense estat tenien dret a la independència), i també amb la lluita d’Irlanda per la seva llibertat enfront de l’Imperi Britànic. La primera fotografia d’aquesta estelada és del 1918, va ser feta a Montserrat, i s’hi poden veure una colla d’excursionistes catalans amb l’estelada, acompanyats de muntanyencs nord-americans que duien la bandera de les barres i les estrelles dels Estas Units.

Moltes entitats, des d’aleshores, adoptaren aquesta estelada i des del 1923 es començà a relacionar amb l’organització Estat Català, de Francesc Macià i Daniel Cardona. L’estelada també es troba íntimament relacionada amb la fracassada expedició d’alliberament de Catalunya que Francesc Macià encapçalà des de Prats de Molló el 1926.

Aquesta estelada havia d’ésser, segons els seus creadors, una bandera de combat, que simbolitzés la lluita per la independència de Catalunya fins el moment que finalment s’aconseguís, perquè un cop Catalunya fos lliure la senyera nacional hauria de ser la tradicional de les quatre barres de sang sobre fons daurat, sense cap altre afegit. Tot i això, en l’article 3 de la Constitució Provisional de la República Catalana, impulsada per Francesc Macià el 1928 des de la capital de Cuba, l’anomenada Constitució de l’Havana, es diu el següent:

“La bandera oficial de la República Catalana és la històrica de les quatre barres roges damunt de fons groc; amb addició, en la part superior, d’un triangle blau i amb una estrella blanca de cinc puntes al centre”.

L’anomenada estelada blava fou la que esdevingué el símbol de l’independentisme català fins els anys 60, representat bàsicament pel Front Nacional de Catalunya (FNC). Precisament d’una escissió del FNC sorgí el 1968 el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), independentista i marxista, que creà la seva pròpia estelada seguint el model de la tradicional però canviant els colors de l’estel i el triangle. Ara l’estel seria roig sobre un fons de color blanc.

L’any 1972, a la Catalunya sota administració de l’Estat francès es fundà l’Esquerra Catalana dels Treballadors (ECT), partit independentista i marxista (com el PSAN), des del qual es confeccionà una nova estelada, també amb estel i triangle, aquesta vegada roig i groc, respectivament. Aquesta nova estelada (anomenada popularment estelada groga) seria adoptada l’any 1976 pel PSAN.

Aquests darrers trenta anys han sorgit arreu dels Països Catalans una munió de senyeres estelades, cadascuna de les quals ha simbolitzat les aspiracions independentistes d’un col·lectiu molt determinat, però només dues estelades han arribat fins els nostres dies, l’estelada blava i la groga. La primera es considera que representa l’independentisme d’ideologia liberal, i la fan servir, entre d’altres col·lectius, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) (encara que en aquest partit polític cada vegada és més utilitzada la groga, sobretot per part de les JERC, les seves joventuts), les Joventuts Nacionalistes de Catalunya, joventuts de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), i altres col·lectius i partits polítics com Estat Català. L’estelada groga la fan servir grups polítics d’esquerres i marxistes (encara que, curiosament, darrerament n’hem vist una gran profusió en actes organitzats per la Unió de Joves, les joventuts d’Unió Democràtica de Catalunya) de l’Esquerra Independentista, com ara Maulets o Endavant, i la seva plataforma electoral municipalista, les Candidatures d’Unitat Popular (CUP).

Bibliografia:

Colomer, Jaume “La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917)”, Columna Assaig, Barcelona, 1995
Crexell, Joan “Origen de la bandera independentista”, Ed. El Llamp, Barcelona, 1988
Martínez Fiol, David “Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-1918)”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1991